L’imaginari crític de Carmen Calvo dialoga amb Picasso
El museu barceloní reuneix algunes de les obres més representatives de la valenciana, molt inspirada per una visió crua dels abusos cap a nens i dones.
El de Carmen Calvo (València, 1950) és un imaginari tan crític com irònic. El seu caràcter particular dona lloc a peces inconfusibles. L’artista entaula ara un diàleg entre la seva obra i la d’un altre d’aquests creadors amb segell únic, Pablo Picasso.
En la celebració de l’Any Picasso, que commemora el 50è aniversari de la mort del geni del cubisme, la valenciana presenta una exposició antològica que reuneix mostres de la seva llarga trajectòria, des dels seus primers treballs a l’escola d’arts i oficis als 12 anys fins a l’últim que ha sortit del seu estudi i que té l’autor del Guernica en el centre. Una mostra comissariada per Emmanuel Guigon i Victòria Combalia, que es pot visitar en el Museu Picasso fins al 3 de setembre.
Sent ella una artista multidisciplinària, qualsevol format hauria sigut adequat per a la fusió de les seves peces amb les del malagueny, ja que al llarg de la seva vida Calvo ha treballat el dibuix, la pintura, l’escultura i fins i tot la filmació de cine. Ha optat per la postal, un recurs que, explica, li resulta «fascinant per la seva funció patrimonial i el seu ús per reproduir obres d’art».
El 2018, l’autora va realitzar una sèrie d’aquestes targetes modificades, que va batejar amb el títol El tiempo que apasiona. El conjunt ha sigut completat ara amb noves incorporacions, realitzades a partir de postals del Museu Picasso que han sigut intervingudes mitjançant mètodes com el collage, resultant en una atractiva desintegració de la realitat.
L’obra de Carmen Calvo és una lúcida crítica social a la memòria d’Espanya, que enfonsa encara les seves arrels en el franquisme i la postguerra. Les seves peces rebutgen els arquetips imposats, molts encara herència d’aquells anys: «L’obligació de les dones de casar-se per acabar dedicant-se a ser mestresses de casa, la necessitat que els homes demostrin contínuament la seva virilitat, la imposició als més petits d’una correcció més pròpia dels adults i mitjançant mètodes que voregen la violència...», resumeix l’artista.
Els nens són un tema recurrent. Representats amb uniforme escolar, com a escolans, sotmesos a un sistema de lleis encotillades o com a víctimes d’abusos sexuals i psicològics. Ho reflecteix cruament a Una jaula para vivir, la recreació d’un habitacle blanc ple de nines, peluixos i altres objectes infantils, que només poden contemplar-se des de l’exterior, a través d’uns espiells situats a les parets de l’enorme caixa. Una posada en escena que evoca un episodi real ocorregut el 1997, i del qual Carmen Calvo va tenir coneixement a través de les notícies: La història d’una nena de 7 anys que va ser segrestada i tancada en una mena de gàbia durant setmanes.
I tot i que l’artista assegura que només parla «del que l’altera» i que no segueix «cap guió» o es proposa conscientment «fer una denúncia social», la qüestió de gènere és una altra de les seves temàtiques. Diu molt la pintura de grans dimensions que obre l’exposició, una peça sense títol que va crear el 1969 i en què apareix un caçador armat estirant pels cabells una dona, com si exhibís un conill acabat de capturar. O el conjunt de maniquins amb què, metafòricament, es representa les víctimes d’una agressió o els jocs eròtics entre dones.
L’obra, no la vida privada
Davant la pregunta de com se sent exhibint el seu treball al Museu Picasso, coneixent-se la polèmica relació que aquest mantenia amb les dones, la valenciana contesta que prefereix «no entrar en aquest espai de persecució» i no jutjar els esdeveniments d’un temps passat amb els ulls actuals.
«S’han de dir les coses suaument, però sense molestar. Estic amb la meva obra en un espai ple de quadros de Picasso, però a mi m’interessa l’obra de Picasso, no la seva vida privada», respon.
■