El Periódico - Català

¿Per què ells no volen vestir frac?

- Patrycia Centeno

Gustavo Petro ja havia advertit que en el sopar de gala en honor seu ofert pels Reis amb motiu de la seva visita a Espanya no acataria el codi estilístic de la invitació. No obstant, això no va impedir que mitjans i gihadistes del protocol comencessi­n a hiperventi­lar al veure la delegació colombiana guarnida amb vestit i corbata en lloc de vestir frac. «Tremenda ofensa», es van indignar els ignorants. Petro no es va saltar el protocol ni va faltar el respecte al Rei ni a Espanya, el que va fer es diu activisme estètic. A diferència del vestit diplomàtic (que va néixer amb

els sans culottes i té un germen revolucion­ari); el jaqué, el frac i l’esmòquing s’han considerat sempre símbols oligàrquic­s. Aquestes peces no només es van crear específica­ment per a l’oci de l’elit; van ser pensades per perpetrar la distinció visual entre classes.

Quan al segle XIX la burgesia s’apodera del vestit revolucion­ari i l’imposa a la resta amb l’excusa que així mai més hi hauria diferèncie­s estilístiq­ues per estatus social, de seguida van crear nous codis per allunyar-se de la plebs. Els teixits, el patronatge, la sastreria, el tarannà o, fins i tot, el mateix cos de l’obrer exercitat el delaten (condemnen). A més a més, es van crear aquests nous vestits exclusius per a l’home blanc, ric i poderós.

«‘El pije’»

Amb tot, malgrat que una petita part de l’esquerra a principis del segle XX va abraçar i va defensar algunes fórmules estilístiq­ues de l’elit al comprendre que no només uns quants havien de tenir dret al luxe i la bellesa en el vestir; respecte al jaqué, el frac i l’esmòquing hi ha poc debat. Els grans (autèntics) líders progressis­tes n’han rebutjat l’ús. Salvador Allende, a qui anomenaven «el pije» pel seu gran entusiasme per la roba i el vestir, va ser el primer president xilè a ser investit amb vestit i no en jaqué com era norma. En comparació amb la polèmica que es va generar per la tremenda gosadia, les crítiques a Gabriel Boric per no lluir corbata van ser carícies. Gabriel García Márquez tampoc va vestir frac al rebre el Nobel de literatura i en el seu cas va reivindica­r el vestit caribeny liquiliqui. Cal tenir present que el vestit tradiciona­l d’una regió o territori guarda des de fa anys la mateixa considerac­ió d’etiqueta que qualsevol altre uniforme occidental.

Si al president d’Andalusia li vingués de gust (s’atrevís) a anar vestit de curt o al Rei de pinxo, ningú hauria d’oposars’hgi i, fins i tot, tindria més sentit (seria més patriòtic) que enfundar-se robes imposades per britànics i francesos... Nelson Mandela va declinar una invitació de sopar d’Estat a Buckingham perquè com a representa­nt del seu país no podia complir amb el codi estilístic que s’exigia a palau. La reina Isabel II el va entendre i va permetre que portés la seva caracterís­tica madiba (camisa representa­tiva de la indumentàr­ia africana).

Hi ha excepcions

A Espanya, a Santiago Carrillo li va passar el mateix amb una invitació del rei Joan Carles: «Ni en temps de clandestin­itat, quan vaig haver de viatjar en primera en transatlàn­tic fingint ser diplomàtic, he acceptat utilitzar aquestes peces. Jo pensava que si em disfressav­a amb un esmòquing o un frac ja no podria tornar mai a Vallecas». D’xcepcions, però, n’hi ha.

Serveixi l’exemple del Govern socialista, amb Pedro Sánchez al capdavant, en el sopar amb Petro. Tots acatant el frac, tot i que el vestit et quedi com a Miquel Iceta... El fundador del PSOE, Pablo Iglesias, sí que va entrar al seu dia al Congrés amb capa i barret flexible, trencant amb el costum d’acudir amb vestit d’etiqueta i barret de copa. Però és clar, eren altres temps on els polítics sabien com vestir les seves idees.

Fa uns anys el Pablo Iglesias de Podem, el presumpte enfant terrible de l’esquerra espanyola, va aparèixer en una gala dels

Goya amb un esmòquing (quatre talles més gran) perquè l’actor Antonio Resines l’hi va demanar. Com bé recorda l’expresiden­t de l’Uruguai, Pepe Mujica, «el poder no canvia les persones, només revela el que són en realitat».

Gustavo Petro va voler ser coherent amb els seus ideals. Agradarà o no, però atacar-lo per no vestir frac és classista. A més, si es buscava ridiculitz­arlo estèticame­nt n’hi havia prou amb fixar-se en els dos botons cordats de la seva americana (¡mai es corda el de baix!). Allà sí que tenen els seus adversaris munició per criticar-ho «fins que la dignitat (indumentàr­ia) es faci costum».

 ?? ?? El president de Colòmbia, Gustavo Petro (amb americana blava), al sopar de gala en honor seu ofert pels Reis.
El president de Colòmbia, Gustavo Petro (amb americana blava), al sopar de gala en honor seu ofert pels Reis.
 ?? ??
 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain