Alemany fuig de l’incendi
No deus ser gaire bon president, no deus ser un bon motivador de companys, de professionals, no deus ser un gran líder, si, cada dos per tres, una de les teves teòriques mans dretes t’abandona. Això li ha passat a Joan Laporta unes quantes vegades en els seus dos primers anys de mandat amb gent molt important, tot i que ell («aquí hi ha el meu pit per parar totes les bales») sembla disfrutar davant tots aquests reptes, és a dir, superar el moment en què es queda sense un puntal de la seva estructura.
El que li acaba de passar amb Mateu Alemany, a qui algun mitjà molt vinculat al Barça ha arribat a definir com sant Mateu Alemany, ningú sap per què perquè el llegat del mallorquí no és per tirar coets, és molt més sorprenent i esperpèntic que les fugides de Jaume
Giró o Ferran Reverter.
És evident que Alemany, que vol continuar vinculat al negoci del futbol i augmentar la seva ja notable fortuna personal, no explicarà mai per què deixa plantat Laporta enmig de la tempesta i, tot i que té bons amics a la premsa que ja estan difonent els (suposats) motius del seu abandonament (tots vàlids i tots en l’aire, ja que tothom sap que tampoc Laporta explicarà la veritat, perquè no l’ha explicat mai), la sensació és que Alemany, bon amic de Florentino Pérez –de qui va estar a punt de ser director general– i també, també, de Javier Tebas, president de LaLiga, té informació (números) de primera mà sobre les dificultats que tindrà el Barça per continuar fitxant.
Es diria, doncs, que Alemany es creu més els comptes, els números, que li explica el seu amic Tebas que els que li presenta el seu president. Pot ser que Alemany estigui cansat de les ingerències de Laporta, dels espies que li ha posat al seu despatx, tipus Enric Masip o, per descomptat, de la tossuderia a l’hora de refitxar Leo Messi. Pot ser, però cap gran professional d’una gran companyia deixa plantat el seu cap, el president, enmig de la travessia. I menys amb l’atreviment de dir que treballarà per al club fins al 30 d’agost. ¿Perdó? ¿Treballar per al Barça mentre es pensa (o treballa) per a l’Aston Villa? No, això no és possible i no té sentit. Cap sentit.
Algú molt important en el món del futbol, algú molt mallorquí, em va dir ahir que Alemany té l’habilitat, única, d’escapar-se dels llocs quan intueix l’incendi. Pitjor encara, Alemany fuig de l’incendi i ni tan sols truca als bombers. S’escapa. Se’n va. Hi ha qui diu, i podria ser perfectament veritat, que, l’any passat, Alemany va presentar la dimissió a Laporta i que el president no la va acceptar. És evident que feia temps que Alemany intentava escapar-se d’aquest caos. Giró i Reverter o van ser més llestos o van aconseguir abans el treball que els va permetre separar-se de Laporta.
Sempre s’ha dit que Alemany és molt bo quan té diners per fitxar, però poc habilidós o exitós quan els diners escassegen. Al Barça, curiosament, mai ha tingut diners, però Laporta li ha proporcionat prou palanques per poder reforçar l’equip de Xavi Hernández. Això sí, gaire bé no ho ha hagut de fer quan el que s’està plantejant per a aquest estiu és una altra revolució perquè segueix sense haver-hi diners, però ja arribarà, ja. És el moment de vendre algun jugador bo, molt bo, i fitxar alguna cosa millor que les oportunitats de mercat que no han funcionat.
Molt bé no ho deu haver fet quan es planteja una altra revolució a la plantilla culer
Amb un pam de nas
Una cosa és evident, aquella foto tan i tan repetida, amb tots els somriures a l’aire representant una imatge de l’equip ideal, de l’equip unit, de l’equip irrompible que Joan Laporta, Rafa Yuste, Enric Masip, Mateu Alemany i Jordi Cruyff han publicat, contínuament, a les xarxes quan visitaven un camp o una llotja europea i més d’una d’espanyola, és mentida, és falsa. L’home, l’executiu, el professional que, en teoria, havia de fer les funcions de ciment en aquest edifici ha decidit deixar-los plantats.
Tot i que sembla que a Anderson Luis de Souza, Deco, íntim amic d’Alejandro Echevarría, el cunyadíssim, li han començat a prendre mesures per al vestit. Gairebé, gairebé, un altre familiar més al club. Ja saben, a menys professionals, més amigots.
■
LaLiga i els seus clubs, d’altra banda, van recuperar pràcticament la temporada 2021-2022 els ingressos previs a la pandèmia vorejant ja els 5.000 milions, al mateix temps que són els que menys pèrdues agregades (140 milions) van registrar, segons mostra l’Informe Econòmic anual. Aquests ingressos es van situar en 4.838,1 milions, prop de la màxima cota històrica de la temporada 1920 (5.000 milions).
■