I per ordre del Rei la tele pública va pagar el seu silenci
Han acabat els quatre capítols de la docusèrie sobre Bárbara Rey (Antena 3 TV). Acceptables índexs d’audiència: una mitjana del 13,4% de quota de pantalla. També ha sigut interessant l’estratègia de la cadena: en vista que Mediaset ha vetat aquesta criatura, l’han recollit ràpidament i l’han transformat en estrella d’Atresmedia. Fins aquí, un negoci perfecte.
Anem a la docusèrie. Els historiadors seriosos adverteixen que les autobiografies sempre són versions sospitoses: cadascú explica la pel·lícula segons li convé. En el cas de Bárbara Rey, el punt transcendent no són els seus anys tòrrids amb Joan Carles I –que cadascú faci el que li sembli amb la bragueta–, sinó l’ús i abús d’institucions, estaments i partides monetàries de l’Estat per satisfer els capricis del pollastre. Bárbara Rey desafia els que asseguren que li van pagar 600 milions de pessetes, dient-los: «¡Que ho demostrin!». Però en aquest últim capítol han convocat el periodista Javier Chicote, que ha tingut accés a l’agenda de qui va estar 14 anys al capdavant del CESID (avui CNI), Emilio Alonso Manglano, i allà es documenten les ordres que donava Joan Carles I respecte a això: que es pagui a «la parent» –així es referia a ella– amb programes a TVE i també a Canal 9 de València. És a dir, diners públics per assegurar el seu silenci. Aquest no és l’únic saqueig a l’Estat. Tot l’entramat de guàrdies, escortes, espies, seguiments, gravacions, xalets, niuets d’amor... Tot aquest colossal operatiu a càrrec de l’Estat es va mantenir durant anys per mantenir opaca la doble vida règia. Doble, triple, quàdruple... si afegim allò de Corinna instal·lada al palauet La Angorrilla, al costat de la Zarzuela; o el saqueig de quadros del Patrimoni Nacional, dos Velázquez en concret, dels quals van informar dissabte a La Sexta Xplica que Sabino Fernández Campo, excap de la Casa del Rei, ja va assenyalar: «Els he vist penjats a casa d’una de les amants del Rei».
El 1609, Lope de Vega, en el seu discurs a l’Acadèmia de Madrid, va llançar una advertència cèlebre: «Compte amb la còlera de l’espanyol assegut». Exactament. Còlera és el que neix veient aquesta docusèrie. No contra Bárbara Rey. Ella al cap i a la fi –com tantes altres– amb més o menys fortuna intentava només sobreviure. El que fa ràbia és la impune depredació pública causada per l’altre, inclosos col·laboradors.
■