Carrera espacial, carrera militar
El Tractat sobre l’Espai Ultraterrestre no és suficient per gestionar un àmbit que aviat portarà a contenciosos sobre reclamacions de propietat
Més enllà de l’afany d’aventura, del progrés tecnològic per se i del negoci que pugui representar, des del seu mateix naixement, la carrera espacial és una qüestió de prestigi i, més concretament encara, de poder militar. L’espai és, en definitiva, el quart àmbit de competència geoestratègica entre les grans potències, al costat del terrestre, naval i aeri. Una cosa que va quedar de manifest ja el 1957, en plena Guerra Freda, quan l’URSS va llançar el satèl·lit Sputnik, sorprenent un Estats Units que es creien superiors tecnològicament.
Una sorpresa i un temor que va portar John F. Kennedy a plantejar que abans del final de la dècada dels seixanta arribarien a la Lluna, i van tornar a prendre la davantera. No en va Washington va decidir el desembre de 2019 crear una Força Espacial, seguit a Moscou, el juny del 2001. Des d’aleshores, i després d’un parèntesi de menor interès mediàtic, el 27 de maig del 2020 els Estats Units van tornar a enviar una tripulació a l’espai des del seu territori i amb els seus propis vehicles (una nau Crew Dragon des d’un coet Falcon 9) i ara s’entossudeix en la missió Artemis.
Són passos significatius per tornar a liderar una carrera a què s’ha apuntat també la Xina, que va entrar en la pugna el 1992 amb un programa que li va permetre 11 anys després posar un astronauta en òrbita. Ara, amb el seu programa Chang’e ja ha aconseguit allunar a la cara oculta de la Lluna (febrer del 2019), compta amb la seva pròpia estació espacial des del 2021 (Tiangong) i ja es planteja comptar el 2030 amb una colònia lunar permanent i llançar una sonda que ha d’aterrar al sòl de Mart. Mentrestant, Rússia planeja llançar el juliol d’aquest any la nau espacial Lluna-25 per estudiar el sòl lunar, després d’un parèntesi de 45 anys. A això li seguirà l’allunatge de cosmonautes el 2035 i la creació d’una base lunar el 2040.
En paral·lel, són cada vegada més els actors privats interessats en aprofitar els avenços tecnològics que permeten pensar en abundants beneficis empresarials lligats al turisme espacial, a les telecomunicacions satel·litàries i a l’explotació dels abundants jaciments de minerals, terres rares i, sobretot, Helio-3 provinent del vent solar i molt atractiu en processos de fusió nuclear. D’aquesta manera es va perfilant un modus operandi que apunta a una cooperació més gran publicoprivada per assumir els enormes costos d’una exploració que apunta més enllà de la Lluna. I tot això mentre només comptem amb el Tractat sobre l’Espai Ultraterrestre, establert el 1967, com a instrument de control. Un instrument que planteja un ús pacífic de l’espai exterior (més enllà dels 100 km d’altitud) i prohibeix el desplegament d’armes nuclears en l’òrbita de la Terra, la instal·lació a la Lluna o a qualsevol plataforma orbital, així com la realització d’activitats militars.
Un acord sens dubte insuficient per gestionar una competència que aviat portarà a contenciosos sobre reclamacions de propietat del que, segons aquest tractat, és patrimoni comú de la humanitat.
■ militars és el cas de la guerra d’Ucraïna. Al llarg d’aquest conflicte, les imatges de satèl·lit han proporcionat informació sobre els moviments de les tropes sobre el terreny i sobre l’estat de les ciutats envaïdes. Segons explica Mariel Borowitz, experta en afers internacionals de l’Institut de Tecnologia de Geòrgia en un article a The Conversation, la xarxa internacional de satèl·lits (tant públics com privats) va arribar a proporcionar informació «minut a minut» sobre què passava sobre el terreny.