La ‘invasió’ dels satèl·lits espia
Almenys una dotzena de països compten amb programes d’observació terrestre amb aplicacions militars. Cada cop més governs multipliquen la seva inversió militar en l’espai.
El juliol del 2002, la invasió marroquina del minúscul illot espanyol de Perejil va desencadenar una crisi diplomàtica que, contra tot pronòstic, es va acabar traslladant a l’espai. La notícia va agafar per sorpresa les autoritats espanyoles. El Ministeri de Defensa, una mica incrèdul amb els fets, va detectar que just en aquell moment el satèl·lit francès Helios estava sobrevolant la zona i va demanar imatges en directe del lloc per entendre què estava passant. Però França, per evitar involucrar-se en un conflicte diplomàtic amb el Marroc, va acabar denegant la petició. Va ser llavors quan Espanya va decidir crear el seu propi programa de satèl·lits espia.
En l’última dècada cada vegada són més els països que s’han embarcat en programes d’observació terrestre amb els quals poder monitoritzar en temps real què passa a qualsevol racó del globus. En aquests moments hi ha almenys una dotzena de països que han reconegut obertament el llançament de satèl·lits espia. Es tracta dels Estats Units, Rússia, la Xina, el Regne Unit, l’Índia, Corea del Nord, el Japó, Israel, França, Alemanya, Itàlia i Espanya. Més enllà d’aquests, també hi ha almenys una desena més de països que han llançat satèl·lits d’observació terrestre amb aplicacions militars a través d’empreses privades i d’altres que ho han fet de forma totalment confidencial com, per exemple, el Marroc.
No hi ha xifres oficials sobre quants satèl·lits militars estan orbitant ara mateix el globus però, segons apunten alguns càlculs, podrien ser centenars. Tot i que, és clar, a causa de la naturalesa confidencial d’aquest tipus de programes la xifra podria ser molt més alta. ¿Però què són i de què serveixen exactament aquests satèl·lits? Es tracta d’aparells d’alta precisió que orbiten entre 160 i 200 quilòmetres per sobre de la superfície terrestre. El seu recorregut els permet recopilar diàriament imatges d’alta resolució, dades meteorològiques i mapes de recursos naturals de pràcticament qualsevol lloc del planeta.
Les càmeres a bord d’aquests satèl·lits són tan potents que poden captar des de dalt de l’espai el detall de la matrícula d’un cotxe. La gran majoria d’aquestes dades s’utilitzen amb finalitats civils per, per exemple, estudiar l’impacte de la crisi climàtica al planeta, ajudar en la gestió de desastres naturals o millorar la planificació urbana. Però hi ha una altra porció de la informació que es fa servir amb finalitats militars per, per exemple, la vigilància d’alguns territoris i el control de fronteres. Un dels exemples més clar (i recent) de l’aplicació d’aquestes tecnologies en contextos
Després de l’incident de Perejil, Espanya es va proposar desplegar una modesta flota de satèl·lits espia. El primer, batejat com a Pau, es va llançar el febrer del 2018. El segon, Enginy, es va enlairar el 2020 però, «a causa d’un error humà», només va durar uns minuts en òrbita. Defensa calcula que, fins ara, el programa de sondes militars ha proporcionat prop de 114.000 imatges per «cobrir necessitats relacionades amb intel·ligència militar». En aquests moments, segons apunten des de l’operadora de satèl·lits Hisdesat, els instruments espanyols proporcionen una trentena de fotografies diàries a l’Exèrcit.
L’últim any, amb la creació de l’Agència Espacial Espanyola, el Govern ha augmentat encara més la seva inversió en aquest tipus de projectes espacials i, en el futur, no es descarta el llançament de més satèl·lits d’observació. Ara mateix es calcula que hi ha entre 2.500 i 3.000 satèl·lits actius orbitant el planeta. De tots, almenys una cinquena part podrien tenir aplicacions militars d’algun tipus.
■