Deshumanitzar la maternitat
La ciència i les lleis ens permeten transcendir els imperatius biològics que el físic i l’edat ens imposen. Correm el risc d’acabar tractant les persones com a mercaderia
La notícia que l’actriu Ana Obregón havia subrogat la gestació de la seva neta, un cop el pare biològic ja havia mort, i després l’havia adoptat i l’havia convertit així legalment en la seva filla, va tenir un fort impacte mediàtic arreu del món fa unes setmanes i, d’aquesta manera, va arrossegar a les remogudes aigües de la bioètica tant els experts com la part de la població que normalment no pensa en aquestes coses. El cert és que es podria escriure un llibre sencer sobre tots els temes que aquest cas ha posat sobre la taula després de fer-nos caminar per la corda fluixa dels límits de la reproducció humana. Però, com sempre passa, n’estem parlant massa tard, quan els reptes que la ciència ens planteja ja s’han convertit en realitat i no ens ha donat temps a tenir el debat que hauria de definir la normativa.
Un dels angles més interessants d’aquesta història és com contribueix a mutar el concepte de maternitat. Biològicament parlant, els humans som una de les moltes espècies binàries que es reprodueixen per l’aparellament de dos individus de sexe diferent durant la seva època fèrtil, de manera que tots dos aporten material genètic però només un està capacitat per incubar l’embrió. Tradicionalment, aquest darrer és el que anomenàvem mare. Però aquesta definició va canviant a poc a poc. Ara fins i tot hi ha mares que generen vida sense contribuir-hi ni òvuls ni úters, sinó només la voluntat i els recursos. Ni tan sols els cal un pare viu, només unes quantes cèl·lules. La ciència i les lleis ens permeten transcendir els imperatius biològics que el físic i l’edat ens imposen.
Això es podria veure com un avenç positiu. Al cap i a la fi, la decisió de reproduir-se està considerada un dret inalienable. Concretament, l’article 16 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu, amb un llenguatge propi del segle passat, que és quan va ser escrita, que qualsevol persona major d’edat «té dret a casar-se i a fundar una família sense cap limitació per raó de raça, nacionalitat o religió». En altres paraules, ningú ens hauria de poder vetar tenir fills per alguna d’aquestes raons. En cap moment menciona l’edat, potser perquè en aquell moment la ciència encara no havia fet possible que es pogués engendrar passada la menopausa. És cert que tampoc fa referència a la classe social ni a l’orientació sexual, però aquests són paràmetres que tothom amb un mínim sentit de la justícia defensarà sense problemes que no han de ser un obstacle. En canvi, quan parlem de mares grans, no és tan obvi. ¿Podem demanar que no es veti la reproducció per cap motiu excepte per l’edat? ¿És això una forma de discriminació?
D’altra banda, cal recordar que un dels pilars fonamentals de qualsevol consideració ètica és l’impacte que una decisió té en altres individus, en aquest cas, els fills. Quan posem per damunt de tot el dret a reproduir-nos, en el sentit més ampli de la paraula, correm el risc d’acabar tractant les persones com mercaderia. En la seva recent novel·la Mater, Martí Domínguez plantejava precisament una societat on la maternitat ha estat totalment extirpada del cos, fins al punt que els fills es generen sense necessitat de sexe i es gesten de manera ectòpica. El que ha fet Ana Obregón s’acosta a aquesta idea de maternitat asèptica i externalitzada, malgrat que la tècnica encara no ha avançat prou per no haver hagut de necessitar una incubadora humana. La ciència de ben segur que acabarà solucionant aquesta limitació, i llavors ens trobarem en la situació que qualsevol, home o dona, sol o aparellat, jove o gran, podrà encarregar un fill, amb els seus gens o els d’algú altre, amb la mateixa facilitat que es compra un animal de companyia.
El cas Obregón és un exemple més de com la tecnologia progressa més ràpid que la societat. Abans no ens trobem al carrer els canvis que veiem a les obres de ciència-ficció, que ara ens poden sonar remots però que potser no ho són tant, convindria que els analitzéssim i penséssim com volem integrar-los a les nostres vides (o si volem fer-ho). Si decidim col·lectivament deshumanitzar la maternitat, endavant. Però que sigui una opció conscient i meditada: abans hem d’entendre’n bé les conseqüències i valorar el costat fosc que tot avenç té per poder-ho regular adequadament. I, sobretot, no hem de deixar que el capitalisme prengui decisions que pertanyen a la bioètica («si ho puc pagar tinc dret a ferho»), especialment perquè hem arribat a un punt que estan en joc no tan sols els drets de persones innocents, sinó com serà la humanitat del futur. ■