Coronació en l’era del mòbil

Elihu Katz i Daniel Dayan van explicar que amb la retransmissió de la coronació d’Isabel II per televisió als anys 50 del segle passat va començar el que van anomenar l’era de la història en directe. A les monarquies, la televisió no els ha anat gaire bé, perquè el zoom de les càmeres els ha fet perdre una part substancial de l’aura que els donava autoritat a través de la sumptuositat de les cerimònies públiques i de la distància amb el poble. Aquest cap de setmana viurem la coronació de Carles III, el fill d’Isabel II que arriba al tron a l’edat en què molts dels seus súbdits ja s’han jubilat. I ho fa ple de ferides provocades per la transparència que ha succeït el directe com a matriu de la comunicació pública. Arriba casat en segones núpcies, amb un germà gairebé expulsat de la família reial i amb una nora a la qual han vetat en la cerimònia. Quan les monarquies es fan tan humanes perden una part substancial del seu sentit perquè res les separa del que faria un president electe directament.

La coronació de Carles III permet examinar la monarquia de les monarquies amb què, a més, estan emparentades d’una o altra manera totes les cases reials europees. Aquesta coronació serà molt diferent de l’anterior, com expliquem en un multimèdia, i arriba en un moment de molt baixa popularitat de Buckingham. Cada vegada més, les monarquies només se sustenten en els inconvenients de les repúbliques, la qual cosa limita la seva popularitat. Per raons diferents, ni Isabel II ni Joan Carles I han aconseguit transferir el seu prestigi als seus hereus. I construir l’aura dels monarques en temps del telèfon mòbil i la comunicació digital és una tasca més que difícil. Les audiències de la televisió durant aquest cap de setmana no seran les de la coronació d’Isabel II, no serà un dia de sofà i crispetes, sinó de fer un cop d’ull al mòbil mentre devorem les sèries en qualsevol plataforma, però hi serem per explicar-ho.

■