Xemeneies sense control
Desfer-se dels residus que generem té un cost. Per això la tendència creixent és la de potenciar els materials reciclables i reduir els residus que han de ser eliminats en processos que no només suposen un malbaratament de materials i energia sinó que sovint poden comportar riscos per al medi ambient i per a la salut si superen determinats límits. I si ha passat això és justament el que està investigant un jutjat de Badalona en relació amb la incineradora de residus urbans de Sant Adrià de Besòs, gestionada per l’empresa pública Tersa, per dilucidar si en l’eliminació dels residus s’han depassat els límits legals i s’ha posat en perill la salut de les persones.
La investigació es va originar arran d’una denúncia del la plataforma veïnal Aire Net que va donar lloc a l’obertura d’una causa per presumpte delicte ecològic per part del servei de medi ambient de la fiscalia dirigida contra Eloi Badia, regidor d’Emergència Climàtica de l’Ajuntament de Barcelona i president de l’empresa, i el cap d’explotació de la planta. I tot i que es tracta d’una qüestió tècnica molt específica, vinculada a la temperatura a què s’han de cremar els rebutjos per minimitzar els riscos per a la salut, es tracta d’aclarir si entre el 2015 i el
2019 la planta va excedir les emissions de partícules i substàncies contaminants com a conseqüència de la crema de les escombraries a una temperatura inferior a la requerida, que ve determinada per mitjà d’un algoritme, i si aquesta actitud va ser tolerada pels responsables tècnics i polítics. Un aspecte que si es confirma resultaria molt incongruent per part d’uns responsables polítics que han fet de la seva croada contra la contaminació el seu signe distintiu més important.
L’administració encarregada de controlar que les emissions després de la crema s’ajusten als paràmetres legalment establerts és la Generalitat de Catalunya. I en el transcurs de la causa el Departament d’Acció Climática ha remès al jutjat els registres d’uns mesuraments que avalarien la tesi dels denunciants, és a dir, que la contaminació hauria depassat els límits establerts en nombroses ocasions. La Generalitat, no obstant, ha atribuït aquestes xifres esbojarrades que certificarien l’ultrapassament a una fallada massiva amb els decimals en la transcripció de les dades i afirma, igual com va fer Badia en la seva compareixença davant el jutge, que en cap cas s’han superat els límits legals.
No obstant, més enllà del que pugui acabar dictaminant la justícia, el preocupant d’aquest cas no és només que puguin haver-se superat els límits de contaminació, sinó el reconeixement fet per part de la mateixa Generalitat que no té capacitat per acarar de manera automàtica les dades de les empreses que cremen residus. Les dades no van disparar cap alarma, cosa que demostra, i l’Administració ho ha assumit, que s’escapen del seu control els possibles excessos de contaminació d’aquestes empreses i que la fiscalització només es produiria a posteriori. Amb aquest reconeixement que implica un clar abandonament de funcions s’admet que s’està deixant el control en mans de les empreses que cremen els residus i que són potencialment contaminants i s’espera que siguin elles mateixes les que s’autoregulin. I això és una cosa que no resulta acceptable.
■
El cas de la incineradora del Besòs constata la falta de vigilància administrativa en la crema de residus