Vida i mort d’un puzle

Dimarts. Algú ha abandonat un puzle al meu carrer, repenjat en un arbre. Sembla encolat, deu ser d’unes dues mil peces i és el reflex d’un paisatge suís, amb un xalet i un jardí a primera fila, i arbres i muntanyes nevades al fons. El tros dels arbres, amb les fulles de colors tardorencs, devia costar molt. Penso en la persona que el va fer, en les hores posant peça per peça, en l’orgull de clavar l’última, i em pregunto per què se n’ha desprès. ¿Estava cansat de veure’l? Aquestes imatges tan tòpiques poden ser molt avorrides, penjades a la sala d’estar.

Dimecres. El puzle continua al mateix lloc, però la cola s’ha escrostonat i comencen a faltar peces, com si les muntanyes s’anessin desfent a poc a poc. A la vorera, un rastre de figures solitàries. Podria ser una metàfora del canvi climàtic, penso a la lleugera. També podria ser un reflex més real de la fi d’una vida: un cop mort l’autor del puzle, els hereus no en volen saber res.

Dijous. Aquesta nit la brigada de l’ajuntament passa a recollir els trastos que la gent deixa el carrer. S’enduran el puzle, que a hores d’ara ja només conserva unes quantes peces i més aviat sembla abandonat perquè era massa difícil. Al voltant del puzle hi ha una pila de mobles vells, somiers de fusta, armaris desmuntats, rampoines d’un pis buidat a correcuita. Cada dijous és igual, ningú ja no vol els objectes i els mobles vells, plens de corcs. Ni regalats. Al contrari: et cobren per venir i endur-se’ls. La memòria dels objectes desapareix o, amb sort, va a parar als Encants. Ahir, en una tertúlia televisiva, Eduard Voltas explicava que a Barcelona l’oferta de pisos d’Airbnb triplica la de pisos de lloguer. Els propietaris posen mobles funcionals al seu pis d’Airbnb, que siguin fàcils de netejar i tinguin un aire familiar, com d’Ikea.

Divendres. A la vorera encara es veuen unes quantes peces del puzle, repartides aquí i allà. Passa un turista i n’hi ha una que s’enganxa a la roda de la seva maleta, tossuda en la voluntat de significar alguna cosa.

■