La gruta del foc del Raval
Aquí es palpa més solera que en la coronació de Carles III. Per aquest taller de forja passen ferrers de tot el món. Als Estats Units tenen fins i tot el seu propi ‘reality’.
Vas caminant pel Raval, baixes unes escales en penombra, i –¡pam!– apareixes de cop a l’edat mitjana. Li demanaries a algú que et pessigués, però la majoria té un ferro roent a les mans. Es palpa més solera que en la coronació de Carles III. Veus ferrers martellejant, encluses de 200 anys i quatre focs que es vigilen amb més precisió que si fos davant la mare de dracs de Joc de trons. «Això és més real que el que pots veure a la tele», garanteix el Guille.
Guillermina Morales. Guille. A Israel, li diuen Julie Molie. «El meu mestre no aconseguia dir el meu nom i així em va batejar», riu. Pots topar amb obres seves fins i tot a la Sagrada Família. Tant t’ensenya a distingir els colors del foc que a fer un ganivet viking. Va ser qui va organitzar les cinc edicions del festival Forja Viva, ara reconvertit en associació cultural. Es recomana anar a veure-la sense roba inflamable.
Fa 20 anys que va instal·lar el seu taller en aquest oasi atemporal del Raval (Sant Ramon, 25). Tallerdeforja.net, es llegeix a peu de carrer en una contraporta que apareix en llibres. «El vaig rescatar», recorda la Guille. «Sota moltes capes de pintura, vaig descobrir un segell de Cierres Puntí», els col·laboradors artesans de Gaudí. «El que tinc aquí muntat –esbufega–... és un miracle», riu. ¿Que com ho va fer? S’encongeix d’espatlles. «Soc molt tossuda i crec en el que defenso».
Pel seu taller circulen ferrers de tot el món. «Fa poc en van venir 50 dels EUA –recorda la Guille–. Hi havia unes quantes noies, dues d’elles directores d’escola de forja». En els últims 10 anys, apunta, s’ha posat molt de moda. «Hi ha importants escoles i molts ferrers als EUA». Fa nou temporades que tenen el seu propi reality: Forjat a foc (canal Història).
Forjar: «És escalfar el ferro i treballar-lo candent», resumeix. «Per descomptat que les màquines cada vegada fan més feina, però no tenen ànima. I això és el que tenim aquí: ànima –assenyala als alumnes d’avui martellejant–. A partir del foc, transformes una cosa que té la teva empremta».
El d’avui és un curs-homenatge a Uri Hofi, el mestre de la Guille, un pes pesant de l’ofici d’Israel. A la seva alumna encara li tremola la veu al parlar d’ell. Va morir el març passat. «Era un savi, un gran científic i un xaman –en dona fe la forjadora–. Era capaç de fer fàcil l’impossible». I acabava les seves eines fent-los un petó. «Estimava tot el que feia».
Avui són vuit alumnes, és el nombre màxim d’aquests cursos. Estan acabant de modelar un Hofi’s hammer, un disseny del mestre homenatjat. Es paguen més de 200 euros a internet per un martell fet per ell. Ha vingut a ensenyar-los des d’Israel Boaz Yakin, director de l’escola superior de forja Uri Hofi. Tothom –garanteix el mestre– pot fer-ho. «El meu secret –revela– és paciència i paciència».
Per aquest taller del Raval han passat alumnes de 12 anys i de 86. Ve gent de tota mena, assegura la Guille. «De tot. Menys advocats, que només n’he tingut una en 17 anys», riu. ¿Què enganxa? «El foc –respon la forjadora d’una tirada–, et connectes directament amb els ancestres». És un ofici que es remunta «més de 5.000 anys –apunta–. Que sapiguem».
«Perdona els crits», es disculpa la Guille. «Tinc un megàfon», riu. Aquí es parla amb els cascos posats, entre martellades, espurnes, davantals de cuir i mans ennegrides. L’escena és hipnotitzant. «Per a mi és tornar a l’origen –confessa el Jordi, un dels alumnes, professor d’antropologia–, et recorda d’on venim». «Això no ho pot fer ChatGPT», riu al costat del Pep, informàtic. «Estàs mirant amb els ulls –el corregeix Boaz mentre poleix la seva peça–. Segueix el teu cor».
Cursos d’entre 12 i 60 hores
Et fa vergonya treure el mòbil per fer postureig. «Jo soc molt respectuosa amb l’ofici –insisteix la Guille–. El que ensenyo és a forjar. Començar per conèixer l’ofici». El seu curs d’iniciació a la forja és de ¡60 hores! «I és poc», riu. «Ara la gent vol ser artista de seguida», remena el cap.
Abans d’agafar un martell, cal aprendre a fer anar el foc, això el primer, i a distingir els colors del ferro entre el carbó. «És el més important», et diu la Guille. «Això els ho explico a ells –assenyala els seus alumnes, que martellegen–. Li donaran cops al ferro i no recorden escalfar bé. Si no escalfes bé, et fas mal amb els cops i no avances la feina». Cal calcular a ull que el ferro estigui entre 800 i 1.100 graus.
«El món va molt ràpid –esbufega la Guille–. I això és una cosa que requereix temps. En un dia et fas un ganivet. Però un dia de 12 hores». Aquest any té cursos de ganiveteria, eines, escultura i fins i tot de mokume gane, una acolorida tècnica japonesa. Duren entre 12 i 60 hores.
¿Què es necessita per ser un bon ferrer? «Coneixement –respon la Guille–. Tot s’aprèn. Hi ha gent que té més facilitat, però amb perseverança tots podem. Jo, per exemple, no estic tan forta com els homes, però supleixo aquesta força amb ajudants i màquines». ¿Costa entrar en un ofici d’homes? «Quan vaig començar, a tots els feia gràcia tenir una dona a prop –diu–. Després els va fer menys gràcia que pogués ser més capaç que molts d’ells».
S’acaba el curs. Tots els alumnes fan un petó als seus martells nounats. ¿Que per què és un ofici que no caduca? La Guille s’encongeix d’espatlles: «Perquè continua sent útil».
■