Triomfar, o no, després de morir
Els recents anuncis de l’exhumació de textos inèdits per part dels hereus de García Márquez i de Vázquez Montalbán alimenten un vell debat, el de la complexa decisió de publicar escrits pòstums.
El recent anunci per part dels fills de Gabriel García Márquez que, coincidint amb el desè aniversari de la mort del nobel, l’any vinent es publicarà finalment la novel·la inacabada de l’autor, En agosto nos vemos, torna a plantejar l’etern dubte de la legitimitat o no de donar a llum obres que un escriptor, al seu moment, no va considerar aptes per a la seva publicació o, en el seu defecte, no va donar instruccions precises per fer-ho. El debat té una llarga història, una gran quantitat de derivades i inclou tant detractors com defensors de l’edició pòstuma.
La regla general és que l’aparició d’un inèdit és una bona notícia per a editors i lectors, tot i que els crítics puguin arquejar una cella i plantejar seriosos dubtes sobre si el llibre en qüestió pot afegir llustre a la glòria d’un autor. Està molt clar que no es va aconseguir aquest propòsit en el cas de l’exhumació, al seu dia, dels inèdits de Hemingway (Islas a la deriva, El jardí de l’Edèn i A punta de dia), Cortázar (Divertimento i El examen) i Nabokov (L’original de Laura), que no és més que un esbós desenvolupat en més d’un centenar de fitxes. No obstant, el millor de l’obra d’Albert Camus no estaria completa sense El primer home, manuscrit i extraordinària novel·la que l’autor portava a sobre quan va patir l’accident de trànsit que li va costar la vida i que la seva filla Catherine va decidir publicar 35 anys després de la seva mort.
¿Publicar o no? Tot hereu, fill, cònjuge, advocat, agent, amic i/o marmessor d’un autor o autora famós i difunt que ha deixat treballs al disc dur de l’ordinador o directament al calaix haurà d’enfrontar-se a aquest dilema sabent que la posteritat, d’una manera o d’una altra, sempre jutjarà durament els que han pres la decisió. Si la novel·la es publica, contravenint les reticències i en ocasions la negativa expressa de l’autor, és possible que siguin titllats de traïdors. Si no ho fan, potser els acusen de melindrosa estupidesa.
‘Destrueix-lo tu mateix’
Dictaminar-ho no és senzill perquè, vist l’assumpte en perspectiva, en ocasions, els primers a equivocar-se en la valoració de les seves obres són els propis autors. Ho exemplifica el cas que estableix jurisprudència tradicionalment en el debat: Franz Kafka va demanar en va al seu amic i marmessor Max Brod que cremés El castell, El procés i Amèrica –a més dels seus diaris, cartes i dibuixos– després de la seva mort.
Així que el consell per a un escriptor reconegut que no estigui convençut del que ha escrit i no vulgui donar-ho a conèixer hauria de ser: «Destrueix-lo tu mateix». És el que va fer, diuen que en un rapte de bogeria mística, Nikolai Gógol, pare de la literatura russa del XIX: va llançar a les flames la segona part de Les ànimes mortes, una obra mestra absoluta. Això és el més efectiu. També és digne d’esment el vidriós cas de Harper Lee, que durant més de 50 anys va sostenir que Matar un rossinyol seria l’única novel·la que publicaria i que tan sols vuit dies abans de la seva mort, nonagenària, cega i sorda, va dictar, pel que sembla, un intempestiu testament nomenant hereus els seus nebots i la seva advocada, marmessora testamentària. Va ser
aquesta última qui va descobrir el manuscrit suposadament perdut de Vés i aposta un sentinella i dos mesos després de la mort de Harper Lee va anunciar la futura aparició del llibre. Anunciada com una seqüela de la seva gran novel·la, la lectura va revelar que en realitat n’era una versió anterior i bastant imperfecta.
L’excel·lència com a nord
Sembla clar que l’únic argument que redimeix del pecat de no respectar la voluntat del difunt és l’excel·lència literària. En el cas de García Márquez no hi va haver una negativa expressa possiblement perquè l’autor, que no va arribar a acabar la novel·la, tot i que sí que la va arribar a corregir durant anys sense resultats satisfactoris, es va enfrontar els seus últims anys a un important deteriorament cognitiu. A l’anunci oficial, els fills de García Márquez diuen que han llegit amb atenció l’inèdit creat «contra vent i marea» –una forma elegant d’al·ludir a la malaltia de Gabo– i asseguren que han descobert en ella «molts i disfrutables mèrits». L’opinió de Gonzalo i Rodrigo García Barcha està en contra de l’informe negatiu que un lector de l’agència Balcells va fer al seu moment després de la mort de l’autor, tot i que lectors recents de la novel·la han titllat aquella primera lectura de «miop».
Un altre cas recent en aquest sentit és l’aparició d’un treball inèdit de Manuel Vázquez Montalbán, una obra primerenca. De fet, la primera novel·la de l’autor, de la qual la família, la seva viuda, Anna Sallés, i el seu fill, Daniel Vázquez Sallés, desconeixien l’existència. Com és sabut, el pare de Pepe Carvalho va morir sobtadament a Bangkok d’un infart, als 64 anys, sense deixar disposicions per al seu llegat. «Per mi, la decisió de publicar-la no és en absolut un maldecap, sinó una alegria –diu Vázquez Sallés–. Tinc molt clar que no publicaré res que enteli la memòria del meu pare».
El paper de ferotge hereu, gelós guardià dels royalties que adopta decisions inflexibles, no és un treball senzill. I la majoria de les vegades tampoc és reconegut per lectors i crítics. La palma se l’emporten les viudes. Chichita Calvino, dona d’Italo Calvino i responsable dels inèdits publicats després de la prematura mort de l’autor als 61 anys, els diaris italians el van anomenar «la viuda negra més temuda de la literatura italiana del segle XX». Una etiqueta fàcilment traslladable a l’Argentina per a la recentment difunta María Kodama, gelós drac de l’obra de Jorge Luis Borges, o a Espanya amb Carolina López, viuda de Roberto Bolaño.
El del xilè és un cas paradigmàtic. Mort als 50 anys –aquest estiu en farà 20– en ple pic d’una fama global i meteòrica, l’autor va deixar als seus fervorosos lectors amb molta gana i la seva viuda els va alimentar amb 10 inèdits –una xifra no gaire allunyada dels llibres que va publicar en vida–, dels quals només 2666, El gaucho insufrible i La universidad desconocida van arribar a ser editats personalment per l’autor abans de la seva mort. Tal és la magnitud del llegat ocult de l’autor que el 28 d’abril, el dia en què l’autor hauria complert 70 anys, els hereus van brindar a internet una petita selecció de fragments inèdits.
Un sol mandat
Finalment, editar sense l’autor present comporta riscos que, segons Pilar Reyes, directora editorial de Penguin Random House, última responsable dels inèdits de Bolaño i García Márquez, tenen la resposta en el rigor. ¿Com fer-ho?: «Cada projecte marca els seus propis desafiaments: pròlegs que els expliquin, notes al text o simplement una nota que expliqui l’origen del manuscrit. L’únic mandat és que els textos estiguin implacablement editats i que respectin l’original. L’editor proposarà aquesta clau de lectura i el lector jutjarà el text en absoluta llibertat». Esperarem.
■
Kafka va demanar al seu marmessor en va que cremés ‘El castell’, ‘Amèrica’ i ‘El procés’ La dona de Roberto Bolaño va publicar 10 inèdits de l’autor després de la seva prematura mort