Manual del bon reaccionari
Afinals dels 70 es van transformar en un símbol de la llibertat d’expressió, mitjançant consell de guerra, i més tard van exercir de flagell del pujolisme. Ara la truita s’ha girat i els poderosos ja no semblen l’objectiu a emprenyar, més aviat al contrari. Els Joglars tornen a Barcelona superat ja l’autoexili que va imposar Albert Boadella durant el procés. Ara, sota el lideratge de Ramon Fontserè, presenten obra per celebrar els 60 anys d’activitat de la companyia, un rècord vivent. A ¡Que salga Aristófanes! volen estirar el fil de la llibertat d’expressió però s’enreden i acaben embolicats. El que acabem presenciant és un manual de tòpics reaccionaris, argumentari per a senyoros, neorancis i altres criatures que no es mouen bé en un present que aspira a ser menys caspós.
Abans d’entrar en el missatge, cal reconèixer que les formes dels Joglars enlluernen. En aquesta nova etapa sense Boadella, s’intueix un retorn als orígens, a un llenguatge més artesanal, a les velles tècniques de troupe popular amb base en la comèdia de l’art. No es pot negar que Fontserè continua en forma com a actor, el seu carisma i el seu domini de l’escenari són encomiables; també ho és la solvència d’altres veteranes com Pilar Sáenz i Dolors Tuneu.
Tota l’experiència es posa al servei de la història d’un professor universitari de clàssiques que acaba tancat en un distòpic centre de reeducació psicocultural. ¿El seu delicte? Haver ensenyat les maneres de l’antiguitat: ritus fàl·lics «heteropatriarcals» i sacrificis d’animals que no tenen cabuda en un present «políticament correcte».
A través de flashbacks descobrim l’enfrontament amb els seus alumnes cancel·ladors. Al principi té certa gràcia perquè l’estructura recorda Marat/Sade, representació dins de la representació, els interns d’un manicomi que escandalitzen els seus educadors. Però la idea inicial es dissol en una rebequeria populista que intenta treure punta als tics progres: caricatures conservadores sobre el llenguatge inclusiu, frivolitats sobre falses denúncies per assetjament sexual i acudits xenòfobs que simplifiquen l’islam com a defensa del burca. El present es vesteix com una suposada nova era puritana i inquisitorial.
Pel camí ideològic, l’argument i l’espectacle es perden fins a desdibuixar-se en una espècie d’entremès per a míting de Vox. Cap referència als jutges o a la censura d’Estat. La llibertat d’expressió reduïda al proteccionisme d’un conjunt de valors que tremolen davant el canvi. Esperàvem alguna cosa més.
■