«¡És clar que hi tenim molt a perdre!»
L’estiu del 2018, el gallec Braulio Vázquez, director esportiu des de l’any anterior, va posar l’Osasuna en mans del tècnic Jagoba Arrasate. I la resta és història. Un ascens immediat a Primera i quatre temporades sense angoixes en l’elit. Ex director esportiu del València i el Valladolid, és un dels artífexs que l’equip vermell disputi avui a Sevilla la final de Copa amb el suport de tot Navarra.
—¿Què opina del discurs que diu que no tenen res a perdre?
— ¡És clar que hi tenim a perdre! Tenim a perdre el que seria el primer trofeu de la història del club. Sabem que ens enfrontem al millor equip del món i, si perdem la final, no podem fer-ne un drama. Però hem d’anar sense cap complaença. Hi tenim molt a perdre.
— L’Osasuna ha aconseguit una gran estabilitat a Primera (10è, 11è i 10è les últimes tres temporades, i aquest any serà similar), però sempre conscients que poden baixar.
— Hem passat moments dolents, com fa dos anys, quan vam estar 13 partits sense guanyar. O l’any passat, quan la mala ratxa va ser de 10, però sempre tenint tots ben clar que la recepta és unir forces i treballar més. Pensi que en aquest club tots els jugadors i treballadors tenim per contracte una reducció de salari de gairebé el 50% en cas de descens. Jo el primer.
— Els deu condicionar quan surten el mercat.
— Bé, sí, en part és una dificultat, però ho tenim clar: qui no ho accepta, no ve.
— Hi deu haver jugadors que no han volgut firmar per l’Osasuna per aquesta clàusula.
— Sí. I no els hem fitxat.
— ¿I mai ha tingut la temptació de saltar-se la norma amb algun futbolista interessant?
— No. Perquè si ho fes amb un, no podria mirar als ulls als altres.
— Parlava de la ratxa del 2020-21 de 13 partits sense guanyar. Amb l’Osasuna 19è, vostè va fer una roda de premsa...
— La roda de premsa que m’acompanyarà tota la vida...
— Va dir que «el vaixell arribarà a port o no, però amb el mateix capità», quan Arrasate estava molt discutit pels resultats.
— Aquesta resposta la posen en bucle perquè va sortir bé i ens vam salvar còmodament. Si hagués sortit malament, dirien que no em vaig moure, que no vaig prendre decisions... Ho vaig dir des del convenciment de com estava la plantilla i com estava treballant amb l’entrenador. Creia que era el missatge que havien de sentir els jugadors i el cos tècnic.
— ¿Hauria mantingut Arrasate tot i que la cosa s’hagués posat encara més lletja?
— Sí, i així l’hi vaig fer saber al president. Li vaig dir que si en algun moment volien fer fora Jagoba, també m’havien de despatxar a mi. Era també una qüestió de credibilitat, jo havia compromès públicament la meva paraula i amb mi al club no hi havia aquesta possibilitat. Jagoba seguiria fins al final, tot i que baixéssim a Segona.
— Crida l’atenció que a la seva plantilla només hi hagi quatre jugadors estrangers: Abde, Brasanac, Budimir i Chimy Ávila.
— El 50-60% de l’equip són jugadors navarresos, perquè som un club de planter i hi creiem. Els últims anys han marxat jugadors històrics com Oier i Roberto Torres i hem pujat gent del filial que ens dona molta força. La resta de la plantilla, entenem que jugadors nacionals o que ja coneixen LaLiga, com els quatre estrangers, tenen una adaptació més ràpida.
— Parla de la sortida de referents veterans. No és fàcil prendre aquestes decisions quan les coses van bé, són més comunes quan venen mal dades.
— Sí, però els canvis s’han de fer amb l’èxit, no amb el fracàs. Aquesta és la principal dificultat del futbol. I a l’Osasuna funciona si mantens l’essència del planter, que està reflectida en els estatuts. L’afició s’ha de sentir identificada amb l’equip i la cultura de planter està molt impregnada al club.
—I els va tan bé que... ¿Com mantenen els peus a terra?
— És que no n’hi ha cap més remei. Tenim uns límits salarials que, òbviament, han anat creixent, però que són els que són i que no podem sobrepassar. Tenim ben valorat el futbolista navarrès, però si reben una oferta que els duplica el sou, i és una cosa que ha passat i passarà, entenem que se’n vagin. No perdrem el cap, no tirarem la casa per la finestra per retenir ningú amb un sou que supera la nostra capacitat. ■