BARRACA I TANGANA L’entusiasme
Últimament no vaig a treballar sense el meu termo. En poques setmanes s’ha convertit en un complement bàsic a la meva personalitat. No imagino una vida sense el meu termo. No recordocomeralavidaabansdeltermo. És la millor inversió que he fet en molt temps. Tu em veus entrar a la redacció amb el termo i penses ‘quin tio més dinàmic el del termo’. Em veus fer-hi un glopet i penses: «Segur que sap anglès, el del termo». Semblo més jove, menys cansat i més culte amb el meu termo. Semblo una persona amb iniciativa, un emprenedor, algú amb món interior que sap el que està dient. A més és igual el que hi porti a dins. Em veus amb el termo i em veus modern, encara que en realitat el termo estigui buit o, encara pitjor, el tingui ple d’anís, aigua amb gas o Ponche Caballero.
El cas és que era just el que necessitava això del termo, perquè allò de portar ulleres i barbeta per semblar llest havia deixat de funcionar fa temps. Tampoc allò de tenir un pòdcast causa ja bona impressió, i allò de portar dessuadora amb caputxa, a partir dels 35 anys i sense ser informàtic, ni t’explico.
Per a això del termo em vaig inspirar en el futbol, una mica, crec, com en tot, encara que fos de manera inconscient. La veritat és que l’actitud correcta amb el termo és la mateixa que gasten els argentins i els uruguaians amb el mate. Els futbolistes semblen millors si baixen de l’autobús amb el necesser sota el braç i els auriculars posats, per començar, i si a més surten de l’entrenament bevent mate els donaries la Pilota d’Or directament. No pot ser dolent un jugador que porta el necesser en un costat i el mate a l’altre. Ho sap tothom, és clar.
Per la meva banda, des que soc el paio dinàmic del termo m’obligo a actuar com a tal, en pla europeu, responsable i atent. A casa estan contents amb això, però confesso que de vegades trobo a faltar sentirme malament per perdre el temps. Enyoro arribar a la nit en pijama i pensar ‘hòstia, no he fet res de tot el que havia de fer, he estat jugant al Football Manager 12 hores i a sobre el Múrcia m’ha guanyat la final de la Champions, soc una merda de persona’. Enyoro estar en la merda (només) una estona.
Una vegada consolidi això del termo, el pas següent és abordar allò de l’entusiasme. Això també ho he vist en el futbol durant molts anys. Hi ha jugadors que marquen gols i guanyen partits, i són grans professionals, però això no és suficient. Els han de celebrar amb el degut entusiasme. Ho dicta l’ambient i ho recomanen els agents, que algun m’ho ha explicat. Quan aquests futbolistes entenen que sentir o fingir entusiasme és una part de la seva feina gairebé tan important com fer gols o guanyar partits, els va molt millor en la seva carrera. Són més estimats i més ben valorats, s’estalvien explicacions i aconsegueixen millors contractes.
El necesser, el mate i l’entusiasme.
A mi la gent que és superentusiasta sempre m’ha inquietat. Em paralitzo i empetiteixo al seu costat. Aquestes persones que són un remolí d’energia. ¿Quan comencen a ser-ho? Al sortir de casa o del llit, a l’entrar a la dutxa, a l’omplir el termo... ¿Quan passen d’estar a zero a estar a mil? ¿En quin moment exacte? ¿O són sempre així? Potser ho són, amb escarafalls, pura passió, estimant la feina. M’agradaria saber què porten al termo, i tastar-ho.
El termo i l’entusiasme.
■