El pare del ‘SuperDépor’
Arsenio Iglesias, mite del deportivisme, va morir ahir als 92 anys. Amb el seu caràcter sorneguer i actitud de senzillesa, va deixar unes quantes frases per a l’eternitat.
Només algú amb la personalitat d’Arsenio Iglesias, que va morir ahir als 92 anys, podria cordar les profundes diferències entre el Celta i Deportivo, malgrat haver servit amb orgull i èxit el conjunt corunyès. «Siguis de l’equip que siguis, és una gran pèrdua», és una de les frases més repetides després que s’ha sabut la mort de l’arquitecte del SuperDépor, un equip que va enamorar diverses generacions d’aficionats.
La vida d’Arsenio podria explicar-se a través dels seus títols, però són encara més importants les cites que entre victòries i derrotes va deixar en una sala de premsa. La més cèlebre va ser una advertència complerta. «Compte amb la festa que ens la treuen dels fuciños (nassos en gallec)», avisava dies abans que Djukic fallés un penal que va privar el Deportivo d’aconseguir la seva primera Lliga.
La sentència ha ressonat amb força en els últims anys, una dura època per a l’equip corunyès, que fins en dues ocasions s’ha quedat a punt de l’ascens i malviu en la Primera RFEF. A prop de Riazor es va aixecar un bust d’Arsenio, on es pot llegir: «Un està ple de dubtes. Jo tinc dubtes en tot».
Una altra intervenció inspiradora, com la lapidària «molt a dir i poc a explicar» que va esgarrifar la sala de premsa després del penal de Djukic. Una cicatriu que es va tancar amb la Lliga de 1999-2000 i altres gestes aconseguides pels neniños (nenets), com el d’Arteixo anomenava la generació d’or que va cultivar, els Fran, Bebeto, Mauro Silva, Liaño... Abans de tractar de tu a tu els grans, Arsenio va evitar el 1992 el descens a Segona. «¡Com hem patit, Martín!», va esbufegar després d’abraçar-se a Martín Lasarte.
La seva va ser una vida disfrutada tant al camp com a les banquetes
«Molt a dir i poc a explicar», va deixar anar a la roda de premsa posterior al penal fallat per Djukic
amb un profund respecte. Arsenio es va estrenar com a jugador a Primera amb el seu Deportivo el 28 de novembre de 1951 contra el FC Barcelona a les Corts. La seva estrena va acabar en golejada (6-1), tot i que va ser capaç de marcar. Expliquen que després d’anotar al mític Antoni Ramallets es va dirigir a ell amb un «perdó, senyor». Anys després ho desmentiria. Arsenio va estar al Dépor en tres etapes diferents, sumant un 538 partits a la banqueta en 14 temporades. Va aconseguir dos ascensos i la Copa de 1995.
També va dirigir el Saragossa, el Burgos, l’Elx, l’Almeria, l’Hèrcules, el Compostel·la i fins i tot el Madrid, al qual va entrenar 19 partits al final de la temporada 1995-1996. «Per ser entrenador cal estar una mica boig», reconeixia, perquè ell es va acostumar a dipositar el pes de tota una ciutat a la seva esquena. «Sento una gran pena per la gent del carrer, per la il·lusió tan tremenda», assegurava després dels fracassos, que en realitat eren victòries immenses, perquè cultivaven el deportivisme del futur.
Crítiques i elogis
Arsenio, compromès, no suportava que la gent patís pel futbol, al qual intentava treure el pes de les circumstàncies. «Tranquil·litat i que Déu reparteixi sort», assegurava un tècnic que també va lidiar amb les crítiques. «Però si discuteixen Sacchi o Parreira, ¿com no em discutiran a mi?». Calma i arguments en una època on el futbol es vivia sense cap tipus de límit. «Pot ser que sigui un conservador, però el que no soc és un eixelebrat», insistia.
Com passa amb els obituaris, avui tots recorden les seves virtuts, però ell sempre va desconfiar de l’elogi. «Me’n vaig perquè després puguin fer-me una abraçada i no em maleeixin a l’agost», perquè el mite deportivista va diagnosticar el futbol millor que ningú: «És tan canviant que hem d’estar sempre amb la mosca darrere l’orella». Mai va fer falta estirar-li la llengua. Amb un simple «què» n’hi havia prou per iniciar la lliçó d’un mestre.
■