Félix Bolaños El protocol i la provocació
L’ambició té mala fama. Se la presenta com un desig sense fi, una obsessió pels diners, el poder i la glòria. El seu risc s’assimila a l’avantsala del fracàs perquè com més alt es vol volar, de més amunt es cau. Advertència cultural fruit d’algunes influències morals que, al seu torn, contrasten amb els paràmetres atribuïts al capitalisme dominant que exigeix avançar constantment castigant amb la seva indiferència qui no pugui o sàpiga seguir.
Tot això queda reflectit en múltiples exemples contradictoris entre si. Perquè, sense una certa dosi d’ambició, els estímuls de la potencialitat que portem dins s’esvaeixen, segons els gurus de l’autoajuda. És, doncs, una qüestió de mesura, com tot en la vida. Ni molta ni poca. Ni per anul·lar els somnis ni per resignar-se a viure sense ells.
La musclera goyesca
La principal ensenya del feminisme és aspirar a canviar els paràmetres del poder. Adequar-los no només a la paritat sinó també a la igualtat. I deixar d’assimilar-lo al patriarcat perquè serà la diversitat de mirades amb menys testosterona la que representi la societat real. Per això la crítica habitual a la majoria de dones que han arribat al cim és per assimilació i adaptació al mètode masculí. Dorothy Parker ho va detectar fa un segle quan, amb la seva proverbial acidesa, va afirmar que qualsevol dona que anheli comportar-se com un home no té ambició.
Els conceptes de la intel·lectual nord-americana no semblen ser la força motriu d’Isabel Díaz Ayuso. Les constants mostres de valor que ens ofereix la presidenta de la Comunitat de Madrid indiquen moltes coses i gairebé totes demostren una voluntat provocativa i abassegadora amb límits que van molt més enllà del seu actual territori. No és anecdòtica la musclera goyesca amb què va adornar el seu vestit en clara al·lusió a la
maja castissa. La que carrega amb desimboltura i sense tall contra qui se li posi al davant. La que, en defensa de la singularitat que tendeix a negar altres, s’inspira en les heroïnes de
Félix Bolaños, entre els assistents a l’acte del Dos de Maig, mentre passa Isabel Díaz Ayuso.
l’anomenada guerra de la independència d’Espanya, tan grapejada pel franquisme, que van protagonitzar novel·les, pel·lícules i sarsueles i van il·lustrar gravats, places i contes.
Càlcul de riscos
El ministre Félix Bolaños García (Madrid, 17 de desembre de 1975) va calcular malament l’ofensiva. En aquestes circumstàncies, ostentar una cartera del Govern al qual l’autonomia més díscola considera agressor, intervencionista, radical i enemic de l’autèntica pàtria es veu com bel·ligerant i queda reduït només a esvalot. El que comença replicant l’anunci de voler assistir a una festa per no estar-hi convidat i segueix amb l’intent de colars’hi. Sí, hi ha un reial decret de 1983 que ho aclareix tot. El mateix que no contempla que el cap de l’oposició ocupi un espai millor, com va passar. Però la interpretació del protocol també és política. Ho va ser dimarts i es va armar un Dos de Maig.
Fos per provocació o per deixar clars els galons –en aquest cas seria el mateix–, fos per coratge o per intentar esgarrapar alguns vots, abans de qualsevol batalla cal calcular tots els riscos. Tenir agafades les mides al rival i saber com actua per no caure en la vergonya dissenyada I no cedir davant una educada però irreductible cap de protocol que, posats a no figurar, ni tan sols consta a l’organigrama que aplica. Per això la presidenta li doblarà el sou.* ■