Que Déu salvi el rei Carles III

¿Algú pot pensar encara que entre nosaltres i Déu mana un rei? Els temps canvien i la coronació de Carles III, alhora que un anacronisme amb les seves carrosses daurades, regiments de cavalleria o proliferació de ceptres i corones, no deixa de ser també la manifestació política d’una sèrie de valors que porten la corona britànica al centre de l’agenda global com a garants de per vida de l’estabilitat d’un estat, que ara mateix navega sense rumb precís arran del Brexit.

Pocs britànics avui dia creuran que Carles III té un mandat diví, però l’índex d’acceptació de la corona és aclaparador. Malgrat que els fastos invoquen la religió cristiana, el panorama britànic avui dia és molt més semblant al món que a la realitat tancada d’un credo. N’hi ha prou a mirar l’entorn.

El primer ministre britànic és hindú. I l’alcalde de Londres i el primer ministre d’Escòcia són musulmans. El món ha canviat enormement, però dissabte, mentre l’església anglicana procedia amb el ritual mil·lenari de coronar un nou monarca, el món es va aturar entre Buckingham i Westminster. Als que ens dediquem a l’agenda global ens costa decidir on posar el focus per atraure l’atenció sobre els problemes més apressants. Però dissabte, durant un dia va desaparèixer l’angoixa a Ucraïna, la fam a Somàlia, els talibans, la tirania de Trump i Putin i fins i tot l’amenaça del canvi climàtic.

Mig món

La cita de l’agenda global es va aturar a Londres. Allà hi havia els representants de mig món, incloent-hi la primera dama americana i la dona del president Zelenski.

En una societat en profunda mutació potser és aquest el principal valor que li queda a la monarquia britànica.

D’acord amb el que va ser el seu imperi, defensar una visió integradora i multicultural davant els que exclouen criminalitzant la immigració i polaritzen per arribar al poder.

Si això és així, que Déu salvi el Rei molt de temps, perquè aquest és el món que ve. No només a la Gran Bretanya.

■