Indignació pel Sudan

El 30% dels habitants del país viuen sota el llindar de la pobresa i les perspectives no són encoratjadores, perquè l’escalfament global fa que falti aigua i disminueixin les zones aptes per conrear

M’agradaria que hi hagués un govern mundial capaç d’enviar una força militar que detingués Al-Burhan i Hemedti i els portés davant el Tribunal Penal Internacional

Les guerres formen part de la història de la humanitat. Algunes són necessàries i d’altres fins i tot justes, com ens va explicar sant Agustí i ens va recordar Obama fa uns anys. Però totes són dolentes perquè les acaben patint els de sempre, i també n’hi ha d’estúpides perquè són producte d’ambicions personals com la d’Ucraïna, motivada pel nacionalisme d’un líder amb nostàlgies imperials, o com l’actual guerra del Sudan, deguda a l’ambició de poder de dos cabdills, dos senyors de la guerra (en realitat, són dos rufians de la guerra) que volen quedar-se amb el país com la seva finca particular mentre els sudanesos es moren literalment de fam.

El Sudan és un país enorme del qual es va separar el sud perquè té petroli i alguns devien pensar que així resultaria més manipulable. Durant anys va estar sotmès a la tirania d’Omar al-Bashir, un sàtrapa que flirtejava amb terroristes i islamistes (va donar refugi a Carlos i a Ossama Bin Laden), fins a aconseguir entrar per mèrit propi a la llista nord-americana de països que recolzen el terrorisme. Una revolta popular el va expulsar el 2019, cosa que va obrir pas al miratge d’un govern civil que van frustrar els militars Al-Burhan i Dagalo, àlies Hemedti, els mateixos que ara, només que llavors anaven junts i van mentir quan van prometre entregar el poder als civils sense cap intenció de complir-ho. Però van enganyar Donald Trump, que va treure el Sudan de la llista infamant quan Khartum va oferir establir relacions diplomàtiques amb Israel, que és el que de veritat li importava a l’americà. I el cert és que passar d’amagar Bin Laden a rebre un ambaixador d’Israel –si és que al final el reben– és un canvi realment positiu. Ara les ambicions d’aquests dos personatges han xocat, seguint el proverbi africà que afirma que dos cocodrils mascles no caben a la mateixa bassa.

El seu comportament ha empitjorat una situació que ja era molt dolenta ja que, segons l’ONU, la banya d’Àfrica viu la pitjor crisi dels últims quaranta anys, que ja és dir. El 30% dels habitants del Sudan, que són 45 milions, viuen sota el llindar de la pobresa i les perspectives a curt/mitjà termini no són encoratjadores perquè l’escalfament global fa que falti aigua i disminueixin les zones aptes per conrear, i perquè la invasió d’Ucraïna ha encarit el preu dels fertilitzants i dificulta les exportacions de gra. I ara la guerra fa que també hi faltin aigua potable i electricitat, una guerra que ja ha causat 500 morts i 5.000 ferits, a més de 300.000 desplaçats interns, mentre molts milers més miren de fugir cap a països veïns com Egipte, el Txad, la República Centreafricana o Etiòpia. Al Sudan hi ha, a més, un milió de refugiats de les guerres de Síria, el Iemen i Líbia i és inevitable pensar que aquesta pobra gent devia estar molt desesperada per buscar un futur millor al Sudan.

Suports interessats

Parlem cada dia d’Ucraïna i és comprensible, però ¿saben que a la guerra entre Etiòpia i Eritrea (2020-2022) hi va haver 600.000 morts? Més que en la nostra guerra incivil. ¿O que al Congo els interessos d’uns i altres (coltan, diamants, cobalt...) mantenen des de fa anys obert un conflicte que cada dia sega vides? De vegades sembla que l’Àfrica sigui invisible o que no volem saber el que hi passa. Perquè ens avergonyeix.

Al-Burhan i Hemedti compten amb suports externs interessats: Rússia, que vol una base naval al mar Roig; el Grup Wagner, que vol mines d’or, i el libi Haftar, que alguna cosa també deu voler, recolzen Hemedti, mentre Egipte dona suport a Al-Burhan, que pel que sembla va estudiar amb Al-Sisi. Cada ovella amb sa parella. Com més hi fiquin cullerada més difícil serà trobar-hi solucions, mentre augmenta el risc de contagi a països veïns. Aquesta setmana es parlava d’un alto el foc de set dies, encara sense confirmar, perquè els dos caps militars negociïn un repartiment de les restes del botí.

I com que somiar és gratis i el que passa al Sudan és indignant, m’agradaria que hi hagués un govern mundial capaç d’enviar una força militar que aturés aquests dos individus i els portés davant el Tribunal Penal Internacional, que és on haurien de ser. Allò de veure allà una democràcia no ho aconsegueixo ni en somnis.

■