JORDI ROURA
«Un dia vam organitzar un partit de prebenjamins, bé, hi havia de tot, perquè tots eren molt petits, tot i que les edats oscil·laven entre els 7 i 8 anys», explica Roura. «I un dels objectius d’aquest partit va ser veure un tal Lamine Yamal, que jugava a La Torreta. Era un esquerranet pícar, molt hàbil, ràpid, que estava creixent, és clar, i que, com diem entre nosaltres, feia coses diferents. Però qui et digui que a aquesta edat, ¡bum!, ¡paf!, ja descobreixes com de crac serà aquest nen, aquest pàrvul, mai t’ho creguis, menteix. A aquesta edat no veus res, intueixes poc i tot és cosa de fe. Amb Yamal no hi va haver un enamorament sobtat, però feia coses per les quals valia la pena quedarse’l, i tant que sí».
«Ansu ja era al club quan nosaltres vam adquirir responsabilitats en el futbol formatiu», recorda Roura, al qual li fa mal a
«L’Ansu té una cosa que ni es compra ni s’entrena: qualitat. Pot estar 60 minuts sense tocar-la i, de sobte, ¡gol!»
«Balde ens prenia el pèl. Havíem de pressionar-lo, ja que sempre crèiem que podia jugar molt millor»
l’ànima, com a Altimira, quan recorda la sèrie de lesions que ha patit el nen prodigi del Barça. Ells encara confien «i molt» que Ansu torni a ser el d’abans. ¿Per què? «Perquè Ansu té una cosa que no s’entrena, que no es compra, que es té o no es té i és estar 60 minuts sense tocar la pilota i, de sobte, en toca dues i són dos gols. Té tantíssima qualitat que en això segueix sent, crec, prodigiós».
Quan s’asseuen junts a la tribuna i veuen Eric Garcia, un altre dels seus escollits, lamenten haver-se’n desprès als 16 anys, moment en què s’ha de prendre la primera decisió amb els joves. Però els compensa disfrutar del desequilibri, la velocitat, la gambada, la verticalitat, la desimboltura i la potència ofensiva de Balde. «Recordo –explica Altimira– que quan vèiem Balde jugar a la categories inferiors, Jordi
(Roura) sempre arribava al vestidor després d’un partit i em deia: ‘Aureli, aquest nano ens pren el pèl, aquest tio no juga ni la meitat del que sap jugar, aquest l’hem de pressionar, és cent vegades millor del que veiem’. I el Jordi tenia raó. Quan es va produir el clic físic va aparèixer aquest portentós Balde».
No passava el mateix amb Nico González, un altre dels ídols d’aquesta parella. Ells, des de la tribuna, des del seu seient d’observadors, veurien amb bons ulls que Nico tornés aquest estiu, perquè ho té tot per ser un centrecampista amb autoritat. «Si algú és Barça, aquest és Nico González», assenyala Roura, al qual li cau la bava quan veu el futbol («perquè té molt futbol») de Gavi, el qual va fitxar procedent del Betis quan tenia 9 anys i pel qual, diuen, només va pagar 10.000 euros. Això sí, convèncer el club, el pare i el representant, com els va convèncer Roura, no es paga amb diners.
Junts al Camp Nou
L’excel és interminable. Els creadors de la quinta d’Ansu poden parlar d’Ilaix Moriba, «un portent físic, brutal, diferent sobre la gespa», de l’ara reclamat i adorat Xavi Simons «el qual, arribats els fatídics 16 anys, no el vam poder retenir», del japonès Take Kubo, ara brillant en la poderosa i preciosa Reial Societat, «del qual ens vam haver de desprendre per la sanció FIFA» o de Riqui Puig, el qual ningú volia quan, als 16 anys, calia firmar-li ja el seu primer contracte professional i Roura va dir aquest xaval es queda perquè té alguna cosa, és diferent. Es va quedar i tot i que mai va arribar a triomfar al Camp Nou, allà està sent una de les estrelles del soccer, perquè el món no s’acaba al Barça.
Ells es continuen veient, continuen esmorzant, dinant, sopant i anant al Camp Nou junts. Viuen una altra felicitat. Tots els títols del Barça tenen una mica, molt, de La Masia. El que el Barça celebrarà ben aviat té molt, molt, de Roura i Altimira, dos que van ser acomiadats sense cap explicació. Com tantes altres decisions (acomiadaments i adeus) que s’han produït en els últims dos anys.
■