Fernando Simón
Fi. En una pel·lícula seria el moment dels títols de crèdit. Allà, entre una tirallonga de noms, hi destacaria el seu: Fernando Simón, protagonista de bona part del film. L’actuació era complicada. I extenuant. Per alguns, el paper li anava gran. Però quan el guió s’escriu sobre la marxa i l’escenari s’enfonsa, és difícil trobar l’actor capaç d’estar a l’altura del pànic desencadenat.
Però abans que el seu rostre sortís diàriament a les nostres pantalles, Simón (Saragossa, 1963) va tenir una vida que el va portar d’un costat a l’altre del planeta. Va completar els seus estudis d’epidemiologia a Londres i a París. Després d’uns anys exercint la medicina en pobles d’Osca, va posar rumb al món. De Burundi, Somàlia, Tanzània, Togo i Moçambic a Guatemala i l’Equador. Destinacions que el van col·locar, sovint, en situacions crítiques. El recorden pròxim, pacient i resolutiu. Sense roba d’heroi, però sempre arremangat. La seva dona, periodista i investigadora, va anar fent la seva carrera en paral·lel. Fins al 2003 no es van assentar a Espanya, ja amb tres fills.
La ministra Ana Mato (PP) li va oferir el 2004 el càrrec que encara ocupa. El rostre de Simón va començar a apuntar en els informatius per la seva gestió davant el contagi de l’Ebola d’una infermera de Madrid el 2014. Quatre anys més tard, va tornar puntualment pel brot de listeriosi a conseqüència de productes alimentaris contaminats. Fins al 2020, l’any en què vam creure que el nostre món s’enfonsava per sempre. Llavors, es va convertir en el nom dels nostres dies, juntament amb el de Salvador Illa. Tots dos van saber crear una melodia que va aconseguir aportar certes dosis de tranquil·litat en un moment en què el més fàcil era entrar en pànic.
Serenitat, professionalitat, espontaneïtat i humanitat van ser els pilars sobre els quals Simón va assentar les seves intervencions diàries durant els primers mesos de la pandèmia. ¿Va cometre errors en la direcció de l’emergència? Sí. Bàsicament, minimitzar el que ens queia al damunt. Ell sempre ha afirmat que les seves prediccions es van fonamentar en les dades de què disposava. Tot es va desencadenar quan la transmissió comunitària va arribar a Itàlia. Llavors, va exposar al Consell de Ministres la conveniència de confinar el país. I Pedro Sánchez va assentir.
Dia rere dia, el país va atendre les explicacions senzilles i serenes d’aquest home d’ulls clars i cabells esvalotats. Dia rere dia, també va anar observant com les ulleres es feien més profundes i el pentinat es tornava més indomable. El seu rostre exhaust era el reflex del cansament de tothom. La seva persistència a continuar sent amable, a no caure en el derrotisme, tot i que no escatimés explicacions sobre la duresa de la situació, va inspirar confiança en molts. Tot i que li plovien ganivets de punta.
Heroi o malvat
Negacionistes, adversaris polítics i apòstols de tots els colors van focalitzar en Simón les seves crítiques. Si bé per a alguns era una mena d’un heroi, per a altres encarnava el malvat a derrotar. Des de Catalunya, l’infectòleg Oriol Mitjà va sobresortir com una de les veus més inclements. Quan encara no feia una setmana que s’havia declarat el confinament a Espanya (i altres països europeus procedien a imitar-lo), en ple xoc ciutadà, l’assessor de Quim Torra va creure bona idea reclamar la dimissió de Simón i de tot el comitè de seguretat que dirigia l’estratègia nacional contra el coronavirus. Molt tranquil·litzador...
A Simón se li va exigir una cosa semblant a allò de la dona del Cèsar (no només ha de ser-ho, sinó també semblar-ho). Com si l’home que parlava de mort no pogués fer altra cosa que cobrir-se de cendra. Es va qualificar de frivolitat qualsevol acte que escapés a la seva missió davant el virus. Superat el confinament, no se li van perdonar uns dies de vacances mentre el virus tornava a desfermar-se a Madrid, tampoc un reportatge en què va posar amb la seva caçadora motard ni l’aparició televisiva a Planeta Calleja.
L’OMS ha decretat el final de l’emergència internacional per la covid. El virus no ha desaparegut, continua segant vides i sumant patiment, però la situació ha millorat notabilíssimament. L’home de cos eixut, veu ronca, vestuari descuidat, camises sense planxar i cabells despentinats ja no apareix a les nostres pantalles, però segueix al seu lloc. Mentre apareixen els títols de crèdit, veiem allunyar-se la figura de Simón dalt de la seva moto. I creuem els dits. Que sigui el final de la pel·lícula. No ens cal una segona temporada.
■