Europeistes, ¿fins on?

EL NOSTRE MÓN ÉS EL MÓN Els espanyols confien més en la Comissió Europea que en el Govern central, però només el 28% sap qui la presideix. Ho desconeixem gairebé tot de com es governa Europa

No sembla normal que a Espanya el PSOE i el PP no puguin pactar res quan les grans decisions es prenen a Brussel·les i és necessari l’acord entre les dues forces

Dimarts va ser el Dia d’Europa i l’1 de juliol Espanya ocuparà la presidència rotatòria de sis mesos de la UE. I les notícies ens diuen gairebé cada dia que des de la política econòmica (l’euro) fins a l’exterior (guerra d’Ucraïna), o fins i tot la justícia (euroordres), moltes decisions rellevants no es prenen ja tant a Madrid com en les institucions comunitàries.

Però ¿fins on els espanyols se senten europeus i coneixen el funcionament de la UE? La resposta a aquesta doble pregunta mostra una aguda i rellevant divergència. Els espanyols se senten europeus –i europeistes– però ho desconeixen gairebé tot del funcionament de Brussel·les. Som europeistes, però desinformats. Algú podria dir que som «europeistes no practicants», recordant la resposta de «catòlics no practicants» de molts espanyols quan se’ls pregunta per la seva religió. Però és una altra cosa.

Segons l’últim Eurobaròmetre (març del 2023), el 86% dels espanyols se senten europeus, per sobre del 74% de mitjana comunitària. I el 66% (contra el 62%) es declara optimista sobre el futur d’Europa. És més, el 76% creu que s’han de prendre més decisions a nivell comunitari, 20 punts per sobre de la mitjana comunitària del 57%. Som doncs més europeistes que la mitjana europea. A més, segons l’últim estudi del Real Instituto Elkano, la Comissió de Brussel·les i el Parlament Europeu són més apreciats (5,7 i 5,4 de nota) que el Govern i que el Parlament espanyol (4,8 i 4,4). ¿Indica més confiança en Europa o un gran recel respecte al Govern i els partits espanyols?

També sembla que les nostres preocupacions són bastant similars. La inflació és ara el primer problema per a un 54% d’espanyols i el 53% de mitjana dels europeus. I la seguretat del subministrament energètic preocupa els espanyols (14%) i els europeus (19%). Això sí, els espanyols estem més pendents de l’atur (22%) que els europeus (10%), lògic ja que doblem la seva taxa d’atur. Per contra, el canvi climàtic ens atribola menys (7% contra 14%).

Ens sentim europeus i gairebé ens preocupa el mateix que als europeus, però ho desconeixem gairebé tot de com es governa

Europa. L’exemple més flagrant és que només el 28% sap que Ursula von der Leyen és la presidenta de la Comissió. Un desconeixement que contrasta amb el 65% que sap qui és el ministre Bolaños. O fins i tot el 43% que coneix Luis Planas, el molt discret ministre d’Agricultura. I només un percentatge baix dona la resposta correcta –la reunió dels governs dels estats membres– quan se’ls pregunta què és el Consell Europeu que Espanya presidirà el pròxim 1 de juliol, cosa que desconeix ni més ni menys que el 44% dels enquestats per Elkano.

Som molt europeistes, però sabem poc el que passa allà. Per això és estrany –o curiós– que una gran majoria, ni més ni menys que el 71%, es declari favorable a l’ampliació de la UE quan la mitjana comunitària, potser perquè són conscients que l’ampliació pot comportar més dificultats a la presa de decisions, està en un més modest 52%. ¿Tenim un desmesurat entusiasme europeista com a conseqüència que durant la dictadura franquista el llavors

Mercat Comú, del qual estàvem exclosos, era vist com una meta de llibertat i benestar? A més, el funcionament de la UE, amb moltes institucions i estats membres, no és fàcil de seguir. Per això, per exemple, un 38% dels que tenen un nivell educatiu superior coneixen Ursula von der Leyen, contra només el 20% dels que han cursat l’ensenyament obligatori.

Un últim apunt. La relativa ignorància de la política europea comunitària perjudica notablement la política interna. A la UE hi ha diferències polítiques, però la forta bipolarització espanyola entre esquerra i dreta sembla poc normal ja que moltes decisions rellevants es prenen a nivell comunitari, fet que exigeix aconseguir consensos entre, com a mínim, les dues forces principals, populars i socialdemòcrates. I en la Comissió de Brussel·les hi ha polítics de partits molt diferents.

¿Poden el PSOE i el PP no pactar res a Espanya quan a Europa populars i socialistes estan obligats a prendre junts les grans decisions?

■