Haver trucat ahir
Respecto moltíssim la gent que té un negoci i no perd el cap per vendre, prosperar, com si la seva intel·ligència li xiuxiuegés a l’oïda «Fes una cosa petita», contrariant els dictats suprems del mercat, que ens ha fet creure que és millor fer sempre una cosa gran. No en conec gaire, també ho he de dir. És tant reconfortant trobar-se anacronismes com estrany. Per això disfruto quan vaig al poble de la meva parella, famós pel seu pa, i al dirigir-me a algun dels seus despatxos, mai queden peces. «Haver vingut abans, o haver trucat ahir», et diu el que atén el taulell, després d’assenyalar-te les lleixes desproveïdes, culpabilitzant-te. Couen just el que saben que vendran, fins i tot una mica menys, perquè et quedis amb les ganes. No treballen per als compradors ocasionals o nous, o els clients poc previsors, o els que estan de passada i els agradaria emportar-se una mostra del millor pa gallec. I, per descomptat, no innoven. Fan allò de sempre.
Em toca sovint tornar amb les mans buides, una mica decebut, però molt satisfet perquè el negoci funcioni d’aquesta manera tan molesta per al client, aficionat a pensar que el món està al seu servei. «Són uns genis aquests forners: mai tenen pa», explico frustrat al tornar a casa després de passar pel súper i comprar, per salvar el sopar, una d’aquelles barres que només serveixen per posar-se-la a la boca i mastegar la seva amargor.
¿Els podria anar millor a aquests forners? Potser. Però si els va bé així, o com sempre, ¿per què canviar? Em trec el barret. El món ja està bastant ple d’ambiciosos necessitats de millorar cada dia, i de sentir-se frustrats si no compleixen la previsió de millora diària. En necessiten més. L’ambició mesurada d’aquests forners em recorda a una entrada dels diaris de Jules Renard, en què anota amb demolidora lògica que «Si jo tingués talent, m’imitarien. Si m’imitessin, em posaria de moda. Si em posés de moda, aviat passaria de moda. Així que més val que no tingui talent».
■