Un pare com Zambra
El món està ple d’ambiciosos necessitats de millorar cada dia, i de sentir-se frustrats si no compleixen la previsió de millora diària Hi ha molt pocs llibres sobre progenitors primerencs, amb el seu somriure estúpid, panxa cervesera i bíceps d’estibador
No és fàcil entendre la coronació d’un rei el 2023, però per sort m’acompanyen els més lúcids analistes.
–¿Amb quins diners han pogut comprar una carrossa sencera d’or? –diu el de 5 anys.
–Els soldats tan tristos –la de 2. –Vull aquesta disfressa, la de l’amic de Batman –el de 5, sobre l’hàbit de l’arquebisbe grecoortodox.
–Els millors barrets són els dels cavalls –la de 2.
–¿I als Reis d’Orient no els han convidat? –el de 5.
Sobre el braç del sofà, reposa el nou llibre d’Alejandro Zambra. Pensava llegir-lo avui mateix, però estic ocupadíssim a descobrir que fins i tot una cosa tan antiga com aquesta cerimònia és rotundament nova vista en la companyia idònia.
*
Celebro la publicació de Literatura infantil (Anagrama) cridant gol. Jo d’aquest autor en llegiria fins i tot la llista de la compra. Si algun dia ordenés la meva biblioteca per ordre alfabètic (és tan improbable com que em converteixi en monàrquic), en posaria un el primer (la A d’Alejandro) i un altre l’últim (la Z de Zambra).
*
La literatura és com un pare durant les primeres setmanes després del part. La mare, encara convalescent, sol donar el pit, així que la parella ha de compensar la seva inutilitat de la manera exageradament voluntariosa amb què un convidat que no sap cuinar pregunta a qui sua entre fogons: ¿et bato un ou?, ¿poso els coberts?, ¿t’obro un quinto? Amb això vull dir que hi ha massa llibres sobre els turments de l’home heterosexual, i bastants de fills que ajusten comptes amb el pare, però molt pocs sobre aquest pare que s’estrena en el paper: aquesta criatura de mirada buida, somriure estúpid, panxa cervesera però bíceps d’estibador de tant carregar. Abans el pare comprava puros i els regalava a la sala d’espera. Ja no es fuma als hospitals. I s’espera d’ell una mica més. Una mica més que l’anterior generació. Una cosa que Zambra descobreix quan ho escriu.
*
Michael Chabon va explicar molt bé aquesta sensació, quan una àvia va veure com comprava uns Doritos al seu fill al súper i va exclamar: «¡Quin bon pare!». Es va preguntar llavors què hauria de fer una mare per inspirar un comentari semblant: «Potser portar a terme una traqueotomia d’emergència amb un boli Bic al seu fill gran, mentre bressola la criatura i compra menjar sa per alimentar durant dues setmanes el repartiment complet d’El rei lleó».
*
Així que Zambra comença a escriure al seu fill des de vint minuts després de néixer. Ho fa sense frens, sabedor que alguns el titllaran de cursi. Llavors inclou en el text l’aparell que sostingui la seva joia: «A la hora de escribir sobre nuestros hijos, la felicidad y la ternura desafían nuestra antigua y masculina idea de lo comunicable». Els nens caminen i ploren com adults borratxos i alguns pares parlem com sentimentals beguts. Considero òptim assaltar l’illot de la tendresa. O potser només compartim «este problema crónico del entusiasmo».
*
Recordo una dedicatòria d’una novel·la: «A mis dos hijos, sin cuya inestimable colaboración este libro habría sido publicado dos años antes». Zambra fa el contrari. Un amic li pregunta com poden suportar el confinament de la covid tenint un fill. Com pots suportar-lo tu sense tenirlo, pensa i no diu ell.
*
Diu Zambra que l’amistat masculina es basa en gestes èpiques de borratxeres juvenils. Però que podria tenir més a veure amb una tarda a casa quan et quedes amb els nens i et visita un amic. Jo això ho vaig descobrir en pandèmia, durant els confinaments, quan els meus amics portaven packs de birra i Bocabits per venir a veure’m al parc infantil. Estava prohibit, així que quan em semblava veure un cotxe de policia, agafava el gran com a escut humà i el sostenia amb la postura del babuí Rafiki quan mostra al món el nadó lleó, el Simba.
*
«Nunca vamos a olvidar / la belleza de tu rostro / mientras tomabas calostro, escriu Zambra en un dels poemes que inclou. I em sembla valent publicar aquesta rima i també tan encantadora com el «no hay marcha en Nueva York / y los jamones son de York»
que canto als meus quan els preparo un biquini.
*
També cita Turguénev: «Els nens serveixen perquè els pares no s’avorreixin» (ni tan sols veient la coronació d’un rei anglès). Tot i que a mi m’agradaria afegir el que va dir Santiago Alba Rico quan li van preguntar per a què serveixen els fills. «Per cuidar-los», va contestar, «per tornar-nos curosos».
*
Tenir un nen és veure-ho tot per primera vegada. O més aviat, veure-ho tot per primera vegada una segona vegada. És curiositat, descobriment i memòria. És a dir, és escriure. «Toda literatura es, de algún modo, literatura infantil».
Llegeixin literatura. Llegiu literatura infantil. Llegeix Literatura infantil, d’Alejandro Zambra.
■
Miqui Otero és escriptor.