La transgressió del marquès de Sade s’instal·la al CCCB
‘La llibertat o el mal’ explora alguns aspectes de la nostra contemporaneïtat a la llum dels escrits del discutit autor francès.
S’ha de ser molt extrem per provocar una gran incomoditat al segle XVIII, tant en l’Antic Règim com en la llibertat que va portar la Revolució francesa, i seguir resultant incòmode en un segle XXI en el qual ja ho hem vist tot, inclosos dues bombes atòmiques i un Holocaust. Donatien Alphonse François de Sade (1740-1814), el Diví marquès, com el van batejar els surrealistes, es manté avui com l’elefant a l’habitació de la nostra cultura. I tot i que no va ser en la seva vida íntima tan sàdic com la tradició popular vol pintar-lo, es va atrevir, com a bon llibertí que era, a imaginar sobre la pàgina escrita les més abjectes i transgressores expressions de l’erotisme extrem, aquest que troba plaer en el patiment de l’altre a cop de submissió i de fuet.
¿Com llegir i interpretar Sade en aquests temps de correcció política, lectures literals i cancel·lacions diverses? Una valenta exposició al CCCB sota el títol Sade, la llibertat o el mal que es podrà visitar fins al 15 d’octubre, rescata i filtra a través d’una mirada contemporània la filosofia i els textos del francès, que va ser ignorat durant el segle XIX i recuperat al segle XX, molt especialment per les avantguardes artístiques que el van convertir en un profeta capaç de traspassar els límits del que es pot dir i com un màrtir de la repressió oficial, ja que es va passar una mica més que una tercera part de la seva vida purgant els seus escrits i fantasies en presons i institucions psiquiàtriques.
La mostra, qualificada per a més grans de 18 anys –perquè inclou porno–, no s’interessa tant per la figura històrica del marquès com pel seu pensament filosòfic. Avui alguns aspectes de l’obra de Sade, en paraules de Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, poden ser perceptibles al nostre voltant «com el cas de Jeffrey Epstein o els discursos conspiranoics del pizzagate». Però amb aquests trets negatius ja coneguts, la mostra, comissariada per la catedràtica d’història de l’Art a Cambridge Alice Mahon i el catedràtic de Teoria de la Literatura Antonio Monegal, ofereix la possibilitat de llegir les novel·les de Sade com Justine, Juliette o La filosofia del tocador com a distopies socials que poden il·luminar alguns aspectes de la nostra contemporaneïtat. Aquest seria l’objectiu de Saló o los 120 días de Sodoma, la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini que utilitza el llegat de Sade per denunciar la manera amb què «el cos humà s’ha convertit en objecte de consum», com destaca Monegal.
Il·lustracions, gravats i pintures de Salvador Dalí, Otto Dix, Alberto Giacometti i Roberto Matta, així com una pel·lícula tan fonamental per al surrealisme com La edad de oro de Luis Buñuel saluden el visitant i il·lustren el fervor per l’obra de Sade que es prolongarà en els anys de la contracultura i la revolució sexual.
Llibertines i dominants
Hi ha també una potencial mirada feminista que s’exemplifica en la frase d’Ángela Carter: «Sade va posar la pornografia al servei de les dones», potser pensant en les heroïnes llibertines i dominants tan sols preocupades pel seu plaer. Aquí convé posar la lupa en una edició de Juliette del 1944 il·lustrada per l’argentina Leonor Fini que fa que al visitant li assalti una pregunta: ¿com una obra com aquesta va poder ser impresa al Vaticà quan, a més, la guerra encara no havia acabat?
També aporta Sade molt material per enfrontar-se al binarisme sexual i de gènere, ja que molts dels seus personatges són fervorosos partidaris del travestisme. Fotos de Mapplethorpe, Carles Santos –molt amant del fuet i les crucifixions– o de Susan Meiselas –que va fer un llegendari reportatge de moda d’inspiració sadomasoquista per a la revista Garage– així com el còmic Los invisibles amb el qual l’escocès Grant Morrison va construir una censurada utopia queer de ciència-ficció». El CCCB també ha produït una performance
La mostra està qualificada per a més grans de 18 anys perquè inclou pornografia Les peces no expliquen tant el personatge com el seu pensament filosòfic
dels creadors de postporno Quimera Rosa i Post-Op que recupera els personatges del Diví marquès i els situa, diuen, en un context de «consentiment, amistat i cura».
La banalitat del mal
Particularment curiós és el Qüestionari BDSM (o el que és el mateix, Bondage, Dominació, Submissió i Masoquisme) en el qual es convida el visitant a contestar anònimament en una cabina les seves preferències o repulses de determinades pràctiques. Vint-iquatre hores després, els resultats es mostren en una pantalla annexa que dona compte de com un 4% dels enquestats estan oberts a fer sagnar al seu amant (sempre en un context de sí és sí), mentre que un 12% confessen haver jugat a fantasies de dominació i un 16% fantasiegen amb el bondage que lliga i restringeix el moviment del partenaire.
La part més fosca del llegat de Sade té a veure amb la crueltat i l’abús. Una cosa que té la seva concreció més absurda i banal en l’experiment de Milgram. El 1961 a la Universitat de Yale es va instar una sèrie de persones a obeir cegament les ordres perquè administressin corrents elèctriques a uns subjectes, que per descomptat no les rebien, només simulaven sentir un dolor extrem. L’experiment va demostrar, malgrat contemplar el suposat patiment, que cap dels participants va deixar de complir ordres i administrar el màxim voltatge.
■