El migcentre que va donar estil
Ningú es va adonar que aquella figura estilitzada, amb cames de jonc i ment de geni que va descobrir Guardiola just abans que Cruyff l’entronitzés, canviaria la mirada sobre el futbol. I sobre aquesta posició. Marxa Sergio Busquets, el migcampista que millor va sintetitzar en l’època contemporània aquest rol, com si portés el llibre d’estil del Barça en cada una de les seves passades. No era ràpid, mai ho va ser ni tampoc li calia, però el seu cap viatjava sempre a una velocitat supersònica, de manera que va entendre millor que ningú la filosofia blaugrana.
Va aparèixer una tarda de setembre del 2008. Des d’aleshores, ningú el va moure d’aquesta complexa cruïlla de camins. Se’n va per voluntat pròpia i deixa òrfena aquesta posició, a la qual ell, jugador invisible en els populistes aparadors dels premis individuals, dota d’un nou adjectiu. Es busca un Busquets, Juga com el Busi. ¿Com ho feia el fill de Carlos Busquets, porters sense mans, com va titular el diari L’Équipe? Doncs amb una senzillesa aclaparadora, amb un sentit del joc col·lectiu que el feia teixir passades amb tanta naturalitat que semblava el més fàcil del món. ¡Mentida!
Allà, just allà, on es nega l’espai i s’amunteguen jugadors, ocultant línies de passada, sobresortia la pulcritud del Busi, una de les puntes del triangle més famós de la història del Barça al mig del camp al costat de Xavi i Iniesta. Peça essencial a l’Espanya campiona del món, capaç com va ser de mimetitzar-se amb Xabi Alonso en un altre rol fins a fer declarar a Vicente del Bosque, pressionat per l’entorn mediàtic per desprendre’s d’ell, que li encantaria «reencarnar-se» en Busquets. No va fer falta. El futbol del Busi va derrotar aquells escèptics que no veien el que sí que va veure Cruyff aquell setembre del 2008. «Aquest Barça pinta molt, molt bé», va escriure el Johan a EL PERIÓDICO just després de l’empat amb el Racing (1-1) al Camp Nou, combinat amb la derrota a Sòria davant el Numancia (1-0), que va encoratjar el crit oportunista per enderrocar Guardiola.
En aquell article, aparegut en aquest diari, Cruyff no es va deixar portar per l'avantatgisme de la mirada curta sinó que va projectar el full de ruta de la millor època del club. El Barça no començava tan malament una Lliga (un punt de sis de possibles, amb només un gol marcat i de penal) des del 1973. Però Cruyff, un visionari, es va entregar a Guardiola. I a Sergio Busquets, que va ser rebutjat al seu dia pel Barça al qual va arribar després, ja amb 16 anys, procedent del Jàbac de Terrassa.
Milla, Guardiola, Xavi, Busi...
Es va passar dels Milla, Guardiola, Xavi a ell. D’aquí, la sorpresa de Cruyff al veure’l primer al Mini quan espiava discretament l’Erasmus del Pep al Barça B i després, amb els ulls plens d’alegria, el seu primer dia al Camp Nou. «Tècnicament superior a Touré i Keita. Posicionalment, aparença de veterà. Amb i sense pilota. Amb pilota fàcil allò difícil: donar sortida a un-dos tocs. Sense pilota, una altra lliçó: la de ser al lloc just per interceptar i recuperar corrent el mínim. I això sent jove i inexpert. Els mateixos pecats que el seu tècnic», va argumentar en una definició que encara ara, 15 anys més tard, manté la mateixa vigència.
En tan meravellós i llarg viatge, Busquets ha deixat un màster que s’estudiarà a les escoles d’entrenadors, els únics que el van entendre de veritat perquè com diria Cruyff «jugar a futbol és molt senzill, però jugar un futbol senzill és la cosa més difícil que hi ha». Se’n va el migcampista del futur, sent, curiosament, un jugador antic que va fugir sempre de la propaganda perquè no hi havia millor anunci que veure’l jugar. A un o dos tocs, mentre el seu cervell escanejava el mapa del partit com si portés un GPS perquè les pilotes fluïen còmplices i felices.
■
Doncs sí, Sergio Busquets se’n va. El trobarem a faltar. Molt. Enyorarem la seva seguretat, la constància de qui treballa incansablement, sempre en el lloc i el moment adequats. Quan alguna cosa no funcioni, direm «això amb en Busi no passava». Perquè la memòria és selectiva i només recorda les coses bones, i a més quan calia Busquets s’inventava un regat de mestre, una passada a l’espai, un xut imparable: tot allò també era al seu repertori, però la discreció és una virtut que no totes les estrelles es poden permetre.
No n’hi ha un altre com Busquets. És més, ara el privilegi d’haver-lo vist jugar ens farà patir: li buscarem un recanvi que no existeix, intentarem emmotllar el talent d’altres jugadors al record del seu futbol. Missió impossible. Com amb Xavi i amb Iniesta, Busquets tindrà un lloc reservat a les alineacions ideals del Barça. Ara es farà fotos amb tots els trofeus que ha guanyat, però els aficionats tindrem un record més abstracte, aquella omnipresència essencial en el joc, transformadora. Per això tots els entrenadors el volien al seu equip.
Fins aquí els sentiments. Dedueixo que Busquets no se’n va per raons futbolístiques, sinó personals. Vol guanyar més diners mentre les cames aguantin, igual que van fer Iniesta i Xavi. Amb ells vam aprendre a ser comprensibles i ens diem que, esclar, la vida del futbolista és curta. Però un moment, un moment. Busi guanyava al Barça uns 12 milions per temporada i n’hi oferien set l’any vinent. Allà on vagi en guanyarà molts més, segur, però ¿i què? En un any al Barça cobra més que tots nosaltres junts, lectors, això segur.
La seva família no ha de patir durant tres generacions, abans s’acabarà el món pel canvi climàtic que els seus diners. Ho dic també per fixar un principi de realitat, pensant en el possible retorn de Messi i aquells que diuen que les ofertes que venen de l’Aràbia Saudita —una gàbia d’or— són irrenunciables. Les emocions també han de pesar. L’agraïment serà etern i aquests 15 anys no ens els pot prendre ningú, ni a Busquets ni als aficionats, però al final tot és qüestió de prioritats.
■
«Posicionalment, aparença de veterà. Amb pilota i sense», va escriure Cruyff en aquest diari després del seu debut (2008)