«Soc sorda, però soc com totes les meves companyes»
Les referents són aquelles que marquen el camí. Que ens ensenyen com lluitar pels nostres somnis i que els obstacles són tan sols això, barreres per superar. Eunate Arriaza ha viscut tota la vida enganxada a una pilota: des de petita fins a arribar a la Primera Divisió vestint la samarreta de l’Athletic. I, malgrat que als 2 anys li van diagnosticar sordesa, ella es va inventar un nou camí que li ha permès complir el seu somni.
Quan tenia 2 anys, els seus pares es van adonar que alguna cosa no anava bé. Quan cridaven l’Eunate, ella no es girava. Li van diagnosticar hipoacúsia bilateral profunda. «No sabem si va ser de naixement o amb alguna vacuna o medicació. Tota la meva família és oient i van tenir un ensurt perquè era una situació desconeguda. Van tirar endavant i em van portar a metges a Barcelona i a Pamplona per sentir diferents opinions», explica la jugadora que, des d’aquell mateix instant, porta un audiòfon a cada orella.
La persona que conviu amb aquesta condició no sent res, tret d’alguns sons molt forts que pot percebre, per la qual cosa ha de recórrer a la lectura de llavis i/o la llengua de signes. Amb tot, la família Arraiza no va acceptar sense més ni més aquesta realitat. «Van decidir portar-me a una escola d’oients. Sabien que no seria fàcil, que em costaria molt. Des dels 3 anys fins als 19 vaig estar en aquesta escola. A part feia feina extraescolar amb logopedes i professors particulars, a més del futbol. Estava les 24 hores treballant per poder parlar i sentir-hi», relata l’Eunate.
No es va conformar
Amb el pas del temps, va passar pel quiròfan. «Amb
8 anys em van operar de l’orella esquerra perquè tenia menys restes auditives i em van posar l’implant coclear». Aquest implant consta de dues parts: la primer es col·loca quirúrgicament dins de l’os que envolta l’orella (os temporal) i és un estimulador-receptor, que accepta, descodifica i després envia un senyal elèctric al cervell. La segona part és un dispositiu extern que està format per un micròfon-receptor, un processador de llenguatge i una antena. Aquesta part del dispositiu rep el so, el converteix en un senyal elèctric i l’envia a la part interna de l’implant coclear.
L’implant s’ha convertit en una prolongació de la seva persona. «El porto durant tot el dia, menys per dutxar-me i dormir. Als partits porto sempre l’implant. Puc portar l’audiòfon, però em sento més còmoda i més segura així. Sempre el porto tret que la climatologia no m’ho permeti perquè plou molt o se m’apagui per la suor. Per a mi, és un òrgan més. L’he de cuidar perquè el necessito. És com quan estàs amb el genoll mig tocat, que has d’anar amb compte amb aquesta part del cos. Doncs amb això meu igual», relata sincera la defensa.
Quan l’Eunate parla de la seva història, els primers que anomena són els seus pares. «Ells m’han educat que amb treball, sacrifici i esforç es poden aconseguir les coses. Ningú et regala res. Al final, sempre he de posar el triple d’esforç que la resta, tant en l’àmbit educatiu, com en l’esportiu i el laboral. Els meus pares sempre m’han dit que si a la primera no em surt, doncs que ja sortirà a la segona», relata amb una lluïssor especial als ulls.
Ningú li ha posat les coses més fàcils, ha hagut de superar totes les barreres amb l’afegit de la seva «petita discapacitat auditiva». «Soc com totes les meves companyes: estudio, treballo, jugo a futbol... Faig una vida normal i corrent, tot i que la gent pensa que no».
Malgrat que dia a dia s’estan eliminant barreres, ha hagut de viure situacions esperpèntiques. «Una vegada un trio arbitral em va dir que no podia jugar. Em van demanar que els ensenyés l’aparell mentrem estava escalfant i vam haver de trucar al cap dels metges de l’Athletic abans del partit. Quan m’estava canviant em van venir a buscar i jo els vaig explicar que no havia tingut mai cap problema per jugar. Elles em van dir que els preocupava que em pogués fer mal o a altres jugadores. En vam parlar i al final em van deixar jugar. Ara les àrbitres ja em coneixen, però al principi les avisàvem: «La jugadora número 14 té un implant, per si no sent el xiulet», reconeix.
L’Eunate és una referent, en el sentit més ampli de la paraula. La defensa de l’Athletic no només és especial per ser l’única jugadora sorda que disputa la Primera Divisió, sinó també per la seva manera d’afrontar la vida. «Molta gent em diu que vol ser com jo i això em fa molta il·lusió. ¿Si jo ho he aconseguit, per què ells no han de poder? Jo el que vull és que, a llarg termini, el camí que he fet sigui més fàcil per a les que vinguin», reconeix amb cert pudor. L’Eunate és pionera, referent i excepcional.
■
«Als 8 anys em van operar de l’orella esquerra i em van posar l’implant coclear»