El Lluçanès, una ‘independència’ que ja no agrada tant
S ’acaba de produir a Està passant (TV-3) un moment summament interessant. Hi ha aparegut el col·laborador Peyu (Lluís Jutglar), que protagonitza una vegada a la setmana una secció molt entretinguda d’humor agropecuari, i resulta que en aquesta ocasió estava molt enfadat.
Parlaven del Lluçanès, una zona a la qual el Parlament de Catalunya ha concedit el rang de comarca, o sigui, independitzada d’Osona i del Bages. Des de temps immemorial ho estaven reclamant per considerar que tenen una personalitat pròpia ben diferenciada. No obstant, aquesta separació ha molestat en Peyu. Deia: «Els d’Osona hem perdut de cop vuit municipis». O sigui, l’escissió és una pèrdua, la qual cosa, dit a TV-3, és una raresa meditable. I afegia: «Osona és l’Espanya de Catalunya, ¡estem perdent totes les colònies!». I exclamava, mentre s’anava reescalfant: «¡Tanta independència, tanta independència! ¡Ja s’ho trobaran! ¿A quin hospital aniran els del Lluçanès? Que no em trobi jo un dia havent d’esperar que m’atenguin a les urgències de l’Hospital de Vic perquè estigui ple de gent del Lluçanès, ¡ple d’immigrants!». ¡Ahh! Evidentment, en Peyu estava interpretant un monòleg humorístic, picant, molt en la seva línia de pal de paller sarcàstic. Però en el seu divertiment burleta jo crec que hi havia un fons d’enrabiada o disgust palpable. Com a habitant de la comarca d’Osona, en Peyu considera un mal assumpte que el Lluçanès hagi decidit esqueixar-se.
Permetin-me una anècdota personal, que crec que una vegada, fa molt, ja els vaig explicar. Fa més de 20 anys em van demanar una sèrie d’entrevistes amb polítics catalans. Una va ser amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Ens vam citar a Gelida, després d’un míting a Sant Sadurní d’Anoia. Una de les preguntes que li vaig fer va ser: «Si vostè fos president de la Generalitat i la Vall d’Aran es declarés independent de Catalunya, ¿què faria?». No va dubtar ni un instant a contestar: «Els enviaria una dotació dels Mossos d’Esquadra».
Aquesta situació que ha protagonitzat en Peyu a l’ Està passant sobre la independència perimetral del Lluçanès, planteja una paradoxa interessant. L’ímpetu de qui reclama la independència s’evapora ipso facto quan passa a ser ell a qui l’hi demanden.
■