Príncep Guillem
Pertany a una família reial desestructurada, amb baralles a mort entre els germans, pròxims corruptes amb problemes en els tribunals, amants palatines del seu progenitor el rei, escàndols econòmics mesurats en molts milions, pròxims que es neguen a aparèixer en públic amb altres familiars dissoluts. ¿Felip VI? ¡Quia! El príncep Guillem de Gal·les.
En les monarquies estupendes, els fills arrabassen el tron als seus pares, de Qatar a Espanya. Només Guillem acaba de contemplar com el seu pare li birlava la corona d’Anglaterra que li havia promès la seva àvia. D’acord amb els índexs de longevitat dels Habsburg/Windsor, el príncep de Gal·les haurà d’esperar un quart de segle abans del «fet inevitable», per la qual cosa es converteix en un aturat de llarga durada a l’edat difícil de 41 anys. I quan juri el tron amb llavis tremolosos, tindrà l’aspecte gens agraciat del seu pare ara mateix. La història és cruel.
Guillem torna a ser l’hereu. L’obstacle més gran perquè arribi a regnar no és l’anacronisme que desacredita la monarquia, sinó el seu pare a seques. Per fortuna, la mort de Diana Spencer va ser més real que el seu casament, la va coronar per a l’eternitat. El seu primogènit inaugurarà per tant la dinastia de Lady Di, perquè només un degenerat s’abraçaria a l’arbre genealògic del descurat Carles d’Anglaterra, podent arribar al tron en nom de la princesa del poble. De fet, aquella dona infeliç anomenava el seu fill «el meu estimat wombat», consulti la seva Viquipèdia.
El 8 de setembre en què va morir Isabel II és el dia més trist en la vida de Guillem. No per haver perdut una àvia, sinó per haver extraviat un tron. Necessitava que la penúltima reina visqués prou perquè Carles III fos inviable. El regust de l’hereu frustrat equival que el teu pare et robi la nòvia, una altra situació amb antecedents familiars a jutjar per les eixelebrades cartes de Felip d’Edimburg a Lady Di, amb el pretext d’ensenyar-li a suportar el seu marit. La sèrie Succession no són els Murdoch, són els Windsor, que no rimen accidentalment amb els Simpson també coronats de caricatura.
Un rei és una persona a qui no et ve de gust formular-li cap pregunta, vaig poder comprovar-ho davant un Harald de Noruega que consumia cervesa rere cervesa al costat del iot reial Norge. A Guillem se li suposa més conversa perquè va ser maltractat a Eton, igual com 20 primers ministres anglesos de Boris Johnson cap enrere. No obstant, on Carles III i Camil·la despatxen el populatxo amb un menyspreu punyent, el príncep de Gal·les s’entossudeix amb la plebs en una intensitat que recorda un interrogatori policial. Els reis s’han de mantenir allunyats de la gent, pel bé de tots dos.
La part més interessant de Guillem es diu Kate Middleton, la princesa que es reserva deliberadament en cada imatge un rastre de Lady Macbeth, tot i que sense traslladar-lo al tractament tirànic del servei de palau que caracteritzava Meghan Markle. La coronació equivocada va demostrar que la germana de Pippa, vestida d’Alexander McQueen, arribarà a ser tan bonica com la mare de totes dues.
Lady Kate
A la foto de Kate que va enamorar Guillem, i qualsevol ésser viu no liofilitzat, la jove vestia veladures en una desfilada improvisada. El model es conserva avui com a peça museística. El príncep de Gal·les té la seva pròpia Camil·la i, igual com el seu pare, ha buscat una amiga entranyable menys normativa, a més d’aclimatada als Windsor. La Corona britànica té molt a ensenyar a altres monarquies europees sobre la feliç integració a palau dels seus amants. El brigadier ParkerBowles assessorava Isabel II en els seus negocis equins, aprofitant que la seva santa dona s’enjogassava amb Carles III. I molt de compte amb Lady Kate, és una dona que no ha dit la seva última paraula.
Res marca tant com una infància mimada. Amb motiu de les festes nadalenques, Guillem i el seu avui odiat Enric podien visitar sense molèsties Harrods, obert expressament per a ells fora d’horari. Quan se’ls aproximaven sol·lícits els elfs de Santa Claus, per anotar els seus regals en la immensitat buida dels magatzems, l’avui príncep de Gal·les deixava anar presumptuós als servents que no «us diré el que vull, només parlaré amb el Pare Noel». Ja llavors habitava el conte de Nadal agredolç en què es veu embolicat, a punt de descobrir ociós que tenir massa futur equival a tenir un passat.
És dur per a un príncep sentir com ressona a l’abadia de Westminster la frase «tant de bo que el rei visqui per sempre», referida a una altra persona.
■