La sequera amenaça amb uns preus de luxe per a la carn i la fruita fresca
▶ Els productors catalans donen per perduda el 80% de la collita d’ordi, blat i civada, i calculen que la campanya de poma, pera i préssec serà gairebé un 70% inferior a la de l’any passat
Enmig de la conversa, Vicenç Pascual recorda un antic professor d’Economia. «Sempre ens deia que un euro invertit en el sector primari es transformava en dos en el sector secundari i en tres en el terciari», subscriu aquest productor lleidatà de cereals, que veu aquesta simbiosi més clara que mai: si no hi ha res a aconseguir, les centrals no tenen producte per tractar i les distribuïdores, res a moure; si elles no ingressen, i la seva gent no guanya diners, no es gasta en el comerç. I no hi ha dubte, aquest any, que la sequera i la falta d’aigua per regar han posat en perill la primera baula d’aquesta cadena. De fet, el Govern central va aprovar ahir en una reunió extraordinària un conjunt de mesures urgents per lluitar contra la sequera, entre les quals hi ha ajudes al camp.
Per ara, l’Associació de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) dona per perdut el 80% del cereal de secà (ordi, blat, civada...) que s’ha plantat, pràcticament la meitat del cereal de regadiu (el blat de moro o l’arròs) i un 60% del farratge (la planta que es cultiva a fi d’alimentar el bestiar). I Afrucat, l’Associació Empresarial de Fruita de Catalunya, preveu una recol·lecció gairebé un 70% inferior durant aquesta campanya. «L’impacte econòmic serà de país: aquesta crisi pot canviar el model que tenim», adverteix Sergi Balué com a agricultor i portaveu de la sectorial de la fruita dolça de JARC. «La sequera ens ha perjudicat molt més del que podem imaginar, i si contínua, la situació serà catastròfica», apunta la presidenta a Barcelona de l’Associació Agrària de Joves Agricultors (ASAJA), Rosa Pruna.
Pèrdues directes
Es refereixen, aquests portaveus, a una cadena que comença en les pèrdues directes d’aquests agricultors, però que pot acabar en un repunt de l’atur i de la falta d’activitat a la zona rural, una important reducció de les exportacions catalanes (i el consegüent augment de la dependència de l’exterior de la comunitat) i en productes encarint-se al supermercat fins a convertir-se en un luxe.
Tant la Conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat, com Agrosegur –empresa que s’encarrega de concentrar i gestionar les pòlisses d’assegurança i els peritatges al camp espanyol–, opinen que és aviat per quantificar la ferida econòmica que ocasionarà la sequera. No obstant, dins del sector es parla de fins a 1.200 milions d’euros de pèrdues relacionades amb cultius que no es podran vendre: només amb els cereals, el segon que més es cultiva a Catalunya, ASAJA calcula que es podrien perdre fins a 440 milions d’euros; i quant a la fruita dolça, tercera categoria per tones produïdes, JARC situa les pèrdues en els 250 milions si es fessin malbé les 12.000 hectàrees que beuen del canal d’Urgell, a Lleida.
Com a referència, Agroseguro té assegurades 158.000 hectàrees de producció de secà –«en regadiu és condició sine qua non tenir aigua, ningú havia pensat que arribaríem a l’extrem que no n’hi hagués», justifica el director territorial a Catalunya d’aquesta entitat, Javier Joana, en relació amb les restriccions sobre els canals– per valor de 182 milions d’euros. De tota manera, «una cosa és el que cobrim nosaltres, una altra l’efecte sobre la mà d’obra, les centrals hortofructícoles, el comerç... Aquí hi ha una cadena molt gran perjudicada, i són centenars de milions de pèrdues», confirma Joana.
Sense alternativa econòmica
En aquest sentit, l’efecte indirecte que més preocupa tots els implicats consultats és la pèrdua de múscul de l’economia agrícola catalana, que si bé és més petita en comparació al que aporten al PIB altres sectors com els serveis, la indústria o el comerç, el transport i l’hostaleria, és una de les principals fonts de vendes a l’estranger.
«Quan un deixa una granja buida, ha de buscar una altra feina, i aleshores aquí ja no hi torna: això es quedarà buit, perquè en aquestes zones no hi ha alternativa econòmica, no hi ha polígons on instal·lar una Seat o un Amazon», analitza Pascual, com a responsable de la sectorial de cereals de JARC.
«El que passa és que no perdem una campanya, podem perdre l’arbre, i si això passa, no hi ha relleu generacional, així que molts agricultors tancaran», manifesta també Balué. «L’any passat el dany sobre el sector fruiter va ser
molt fort i ja hi ha gent que l’ha deixat, normalment els més joves o els més inquiets; ara, aquesta estocada ve a tota l’agricultura», diu aquest expert.
L’exemple més immediat és el de la palla: l’escassetat ja ha provocat que se n’estigui pagant un 50% més que l’any passat i un 160% més que en fa dos. «Moltes explotacions ramaderes perillen per la falta de menjar o perquè els preus estan desorbitats», alerta Pascual, que explica que Espanya és exportadora de farratge (el que més es cull a Catalunya, per cert), amb la qual cosa, si no l’elabora aquí, no l’obté d’altres parts. «Això és carn que no hi haurà al supermercat o que pujarà moltíssim de preu», afegeix.
I aquí l’altre gran perill: que això alteri completament el mercat de la venda d’alimentació. «Això tornarà a desbaratar el cistell de consum», augura Pruna, d’ASAJA. Sobretot, perquè molts aliments començaran a venir de països que no tenen un problema tan greu de falta d’aigua, i llavors poden encarir-se i fins i tot, com apunta Balué, convertir-se en un luxe. No ho veu tan cru el director territorial d’Agroseguro. «L’any passat ja es va perdre el 70% de la fruita per les gelades, i, al final, si no hi ha fruita aquí, n’hi ha a Múrcia, a l’Aragó o Càceres; som en un món tan global que el consumidor només ho notarà si busca una fruita molt concreta», aventura Joana.
I Balué hi coincideix, tot i que parcialment i amb un últim matís: «Si s’acaba l’agroindústria de Catalunya comprarem a Itàlia, no passa res, però no perdem de vista el que ha passat a Ucraïna: s’ha emportat el cereal qui n’ha pogut pagar més, i Espanya no pot pagar més que la Xina o Finlàndia».
■
«No perdem una campanya, podem perdre l’arbre, i si això es produeix, no hi ha relleu generacional»