Sobre el debat a la tele i la irrupció dels okupes a la campanya La Ruïna dels lloguers al Kubo
Al baixar de l’autobús em vaig fixar de refiló en una pintada («ni hipsters ni guiris») i vaig córrer, com corren els boomers, cap a casa meva: estava a punt de començar el primer debat televisat dels candidats a l’alcaldia de Barcelona. Vaig arribar pels pèls. Em vaig fer un bocata precipitat i me’l vaig empassar senceret. El debat, em refereixo, desmanegat pel ritme, ràpid en excés, i la dispersió en els argumentaris, perquè calia repartir els temps entre els sis candidats en disputa. Però d’alguna estranya manera, els peixos petits de l’estany –Anna Grau (Ciutadans), Daniel Sirera (PP) i Eva Parera (Valents)– van aconseguir que l’arrencada del programa, durant una mitja hora llarga, pivotés entorn de La Ruïna i El Kubo, els dos polèmics edificis okupats de la Bonanova.
Ja saben, tenim batucada a la Bonanova, a l’upper Diagonal, un dels 15 barris més cars d’Espanya. Però, en aquest mateix instant, tecleges el nom del districte a Google i no sorgeixen a la pantalla àtics espaiosos amb vistes de somni, sinó el blindatge de la plaça a causa de la tensió creixent entorn d’aquestes dues finques okupades, propietat de la Sareb, el banc dolent. Policia a manta per evitar una batalla campal com la que es va produir el 2014 a Sants, entorn de Can Vies, amb Trias (Junts) a l’alcaldia. ¿La
Olga Merino és periodista i escriptora
Ruïna i El Kubo són el principal problema al tapet electoral de Barcelona? ¿De veritat?
LA MARE DELS OUS
Posem els punts sobre les is: no es pot jugar a deslegitimar el dret a la propietat privada i caldria, per tant, intervenir en l’assumpte okupa d’una vegada per totes, aplicant mà dura contra els penques i professionals de la usurpació, agilitzant els desallotjaments i potser establint jutjats específics en la matèria. Bé. Però l’assumpte no és la mare dels ous electoral, sinó una polèmica interessada.
Mentrestant, el Banc d’Espanya acaba de publicar un informe segons el qual gairebé la meitat (48,9%) de les famílies que viuen en règim de lloguer a Espanya es troben, amb els preus del mercat, en risc de pobresa o exclusió social. I un altre informe: gairebé el 40% dels inquilins barcelonins van haver de mudar-se en els últims cinc anys perquè el propietari els va apujar el lloguer a un preu inassumible, no els va renovar el contracte o bé per assetjament immobiliari, segons dades de l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona (IDRA). El desnonament silenciós, li diuen. La vivenda social de lloguer no existeix i d’aquest assumpte, en canvi, no es parla a la Barcelona desbarcelonitzada.
■