No té qui li escrigui

Sembla, pel que llegeixo, que l’Ajuntament de Barcelona no aconsegueix posar una placa de record a Gabriel García Márquez a l’edifici on va viure entre els anys 1969 i 1975 per l’oposició dels veïns a la seva intenció. L’argument d’aquests és que l’indret s’omplirà de curiosos i que ells volen tranquil·litat.

Es pensi el que es pensi de l’actitud dels veïns de García Márquez a Barcelona, resulta, si més no sorprenent, que un premi Nobel de literatura, tan vinculat a més a la capital catalana, causi problemes després de mort quan en vida no en va donar cap; al revés: sempre va ser un home discret, tant a Barcelona com en qualsevol altra de les ciutats en què va viure i això malgrat la seva enorme popularitat, potser la més gran d’un escriptor en l’últim segle.

Contra el que és habitual en molts dels seus col·legues, Gabo, l’autor de Cien años de soledad, potser la novel·la cabdal del segle XX i una de les principals de la història, va portar la fama amb discreció prodigant-se cada cop menys a mesura que la seva popularitat creixia i rebutjant reconeixements quan va considerar que ja n’havia rebut molts. Gens habitual, com dic, entre els seus col·legues, a qui a la majoria tots els reconeixements els semblen pocs i l’admiració que reben mai els és suficient.

Si Gabriel García Márquez hagués viscut per conèixer la història de la placa que l’Ajuntament de Barcelona vol posar-li i els veïns de la seva antiga casa es neguen a acceptar, estic segur que hauria rigut, fins i tot li hauria inspirat un relat sobre la fama digne dels millors que va escriure. Al cap i a la fi, tot el que ens va explicar va ser el que va conèixer i va viure i si ho van anomenar realisme màgic és perquè no el van creure.

Realisme màgic cal considerar, doncs, la controvèrsia entre els veïns del carrer de Caponata, 6 de Barcelona, que va ser on va viure el premi Nobel, i aquest ajuntament que no pot homenatjar un dels més il·lustres perquè als actuals la memòria de la ciutat els importa poc, el que volen és no veure curiosos a prop. Però a més d’això, dona per reflexionar sobre la posteritat, aquell somni de tants i tantes que al final es redueix a una placa de marbre o de llautó en una façana o a un record a l’extrem d’un parc o d’una avinguda.

Al final, la fama és allò que deia el poeta bilbaí Gabriel Aresti al sentir a la peixateria un peixater que li diu a una clienta: «Visc al carrer Gabriel Aresti núm. 4 amb la meva família i una cunyada».

Això és la posteritat. I no obstant, moltes persones del món de la cultura, però també de la política i de molts altres àmbits, perden el cap per ella i fan el que estigui al seu abast per aconseguir-la sense adonar-se que amb el temps les seves plaques envelliran i quedaran reduïdes a noms i significats que ningú sabrà en molts casos mentre que els d’altres a qui ningú va honrar brillaran en les constel·lacions de la memòria del món perquè van sobreviure al temps gràcies a les seves obres, no al record d’una placa en una paret o en un llibre.

Ho haurien de saber aquests veïns que s’oposen que el seu ajuntament vulgui honrar García Márquez igual com tots hem de saber que totes les pompes són fúnebres, com va afirmar Julio Camba, la placa del qual es manté en un racó del restaurant de Madrid en què menjava sovint sense que els clients d’avui sàpiguen ja qui era.

■

Julio Llamazares és escriptor i guionista