Els nens d’acollida amb discapacitat, «desprotegits» al complir els 18 anys
Les famílies d’acollida denuncien que, a l’arribar a la majoria d’edat, la Generalitat no els acompanya en el laberint burocràtic de noves prestacions. La Conselleria de Drets Socials assegura que estudien «cas per cas».
«La sensació és que la Generalitat deixa en una situació de desprotecció total els xavals en acollida amb problemes quan arriben a la majoria d’edat», es queixa Anna Ollé, mare d’acollida d’un nen amb un 65% de discapacitat que ja ha complert els 18 anys. No és l’única que carrega contra la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat (DGAIA). «Jo no demano diners per a mi, sinó per a ell... El que més ràbia em fa és que se’n desentenguin quan ha complert els 18 anys perquè saben que no el deixarem tirat», critica Cristina Núñez, una altra mare d’acollida d’un jove amb el 70% de discapacitat. Aquestes famílies denuncien que, a l’arribar a la majoria d’edat i perdre les prestacions per ser menors tutelats, la Generalitat no els acompanya en el laberint burocràtic de noves ajudes a què tenen dret i que, en molts casos, les subvencions són d’imports més baixos, quan les necessitats són les mateixes.
La Conselleria de Drets Socials, per la seva banda, assegura que no es «priva ningú de prestació» i que estudien «cas per cas». L’acollida que protagonitza Cristina Núñez va començar fa 13 anys. Ella i la seva parella es van apuntar amb «entusiasme» al primer programa d’acollida de nens amb discapacitat destinat a professionals que, per la seva formació, estan més capacitats per ocupar-se de la cura de menors tutelats i amb algun tipus de discapacitat. La Cristina és psicòloga. Quan els seus tres fills van créixer, «es va emocionar» amb la idea d’acollir nens vulnerables.
Anna Ollé, en canvi, tenia un enorme desig de ser mare quan va descobrir que el fill d’un familiar llunyà, nounat, estava en un centre de menors. Era l’any 2004. «Em van dir que era l’única parent viable perquè el nen sortís a una llar i vaig acceptar», explica. En el cas de Cristina Núñez, l’experiència ha sigut agredolça. D’una banda, ha sigut «meravellós» poder cuidar l’Eloi i el Pau, dos germans que va acollir amb 5 i 4 anys, com dos membres més de la seva família. Però quan el Pau va complir els 18, malgrat tenir una discapacitat del 70%, la Generalitat «se n’ha rentat les mans» i l’ha deixat «tirat a la seva sort», es queixa. Per a Anna Ollé tampoc ha sigut un camí de roses. «Com que som família extensa, em van donar una ajuda de 284 euros al mes que no t’arriba ni per a bolquers ni per descomptat per a fisios, teràpies, ulleres, estudis», es queixa la dona, ja acostumada a demanar diners a familiars i amics. Quan el petit tenia 3 anys, va arribar el diagnòstic: autisme, TDAH, dislèxia i una dependència de grau 2 (severa). «Jo no reclamo diners per a mi sinó per cobrir les necessitats del nen», insisteix la dona.
La carta als 17 anys
Hi va haver un moment, a més, que la Generalitat va perdre l’expedient d’Ollé per un canvi de domicili. «És escandalós, durant cinc anys no vam existir per a ells», critica. Quan el xaval en va fer 17, els va arribar una carta. «Ja per començar ell té un problema molt greu de comprensió lectora», explica la dona. «En l’escrit es deia que s’havia de començar a espavilar», afegeix. La mare va reclamar que el noi tingués el seguiment durant tres anys que ofereix l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat, amb una prestació de 600 euros al mes. «Van venir a casa meva a dir-me que no feia falta ni que la demanés. És una discriminació flagrant. A més, li van preguntar al nen si volia continuar vivint amb mi... Ell va estar mesos sense poder dormir per por que el fes fora de casa», explica.
El cas de Cristina Núñez és paradigmàtic. L’Eloi, el germà gran, sí que disfruta d’aquesta ajuda d’extutelat, però el Pau no la pot sol·licitar perquè té una discapaci
«El que més ràbia em fa és que se’n desentenguin als18anys», diu una mare «Noreclamodiners per a mi, sinó per a les necesitats del nen», diu una tutora