«S’ha d’explicar el canvi climàtic amb exemples tangibles»
— ¿Què és el primer que pensa quan comença un documental?
— Cada projecte és diferent. En alguns, com en Tribes on the edge, els pobles indígenes de la Vall del Javari (el Brasil) em van demanar que expliqués la seva història al món. Vaig acceptar l’encàrrec gairebé sense pensar-m’ho, perquè em va semblar un honor que confiessin en mi per recollir les seves veus, i va ser després que vaig haver de trobar la manera d’explicar una història que fes justícia a la seva lluita. En altres casos, en canvi, començo amb la idea de què vull explicar i em dedico a buscar les veus indicades per construir el relat. Cada documental és un procés d’aprenentatge diferent.
— I quan arriba el moment d’agafar la càmera, ¿què li passa per la ment?
— Encenc la càmera i deixo que la història es reveli per si sola. Si tinc una idea molt clara de què vull explicar i com vull fer-ho, crec que acabaria ometent parts del relat que, potser, fins i tot són més interessants. Hem de deixar que la gent s’obri i la història es va construint sola. Després tot arriba. Com les imatges que per si soles capten la bellesa oculta d’una història.
— Un dels grans problemes per comunicar la crisi climàtica és que moltes vegades no hi ha una imatge que per si sola il·lustri aquest problema tan greu.
— Sí. Perquè hi ha efectes que són invisibles, com la contaminació, i d’altres que només es veuen a llarg termini. Per això crec que hem de parlar de la crisi climàtica amb exemples més tangibles. Com el menjar, per exemple. Asseu-te a taula, mira el teu plat i fixa’t en els ingredients. Cadascun té una història, des de l’agricultor que els va cultivar, a l’encarregat de transportar-los, envasar-los, vendre’ls i cuinar-los. La crisi climàtica està afectant tota aquesta xarxa. La teva fruita favorita podria desaparèixer per l’escalfament global. I el camperol que la cultiva ho podria perdre tot per una sequera. Tot està connectat i necessitem adonarnos d’aquests vincles.
— Gran part de la seva feina se centra en els oceans. ¿Quina mena de danys mediambientals ha retratat en aquest entorn?
— Els oceans estan patint, i molt. Vist des de fora sembla un lloc idíl·lic, però només fa falta veure què passa sota les aigües per veure que hi ha moltes coses que van malament. He vist esculls de corals morts per l’acidificació i l’escalfament de les aigües. He pogut observar els danys causats per la pesca d’arrossegament, amb què es destrueixen els fons marins i es mata una gran quantitat d’animals per voler capturar-ne uns quants. També he pogut veure els efectes de la pol·lució a les aigües, un problema que es coneix des de fa dècades i que va a més.
— Hi ha qui creu que aquesta mena de desastres naturals només es produeixen en llocs remots del món. Si miréssim les aigües de Barcelona ¿què hi veuríem?
— El Mediterrani és un dels mars més contaminats per plàstics del planeta. La contaminació està posant fi a la vida marina. Cada vegada hi ha menys animals i més espècies amenaçades. A més a més, s’estan pescant de manera no sostenible. Necessitem conscienciar-nos sobre la gravetat de la situació i prendre més mesures sobre aquest tema.
— I ara arriba la gran pregunta: ¿qui protegeix totes aquestes formes de vida en perill?
— Hi ha veritables herois que dediquen la seva vida a defensar aquestes causes. Són persones anònimes, que no necessiten càmeres ni entrevistes, però que gràcies a la seva passió són capaces d’impulsar grans canvis. A l’Amazones, per exemple, els pobles indígenes són els que de debò estan protegint la selva. Són ells els que, amb la seva feina, estan aconseguint protegir aquestes terres amenaçades.
— ¿I què podem fer cadascun de nosaltres per contribuir a la causa?
— La primera cosa és cuidarnos. Quan jo vaig començar a involucrar-me en l’activisme em vaig bolcar tant en la causa que vaig acabar esgotada. I això tampoc pot ser. Si no estem bé nosaltres mateixos, no podrem tenir cura de debò del planeta. Crec que la conversa ha de començar amb nosaltres mateixos, amb entendre la importància de tenir cura del nostre món interior, la nostra vida, els nostres éssers estimats i després anar cap enfora. Només així podrem aconseguir canvis reals.
— És difícil imaginar un món on tothom aconsegueixi connectar amb aquesta filosofia i, després, comenci a tenir cura del planeta.
— No fa falta que ho faci absolutament tothom. Ni tan sols la meitat. Només necessitem que el 10% de les persones estiguin conscienciades de debò per desencadenar un canvi. Una de les meves principals esperances són els nens. Ells ja neixen conscienciats, sabent, volent tenir cura del planeta. Per a mi les criatures són la veritable esperança contra el canvi climàtic.
■