Ajuda en la salut i en el patiment
Diana Gil, infermera en pràctica avançada (IPA) a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, investiga com afecta la sedació els pacients a les ucis.
«Si et soc sincera, jo divendres passat [5 de maig] vaig celebrar el Dia Mundial de la Higiene de Mans, no el final de l’emergència internacional de la covid», diu Diana Gil, infermera de 46 anys de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. No s’ha oblidat del coronavirus (ni de tot el que va suposar: dolor, por, patiment, jornades maratonianes, però també la visibilització de la professió), però l’esgotament mental continua fent efecte en el col·lectiu. «Cada vegada que fem alguna millora a les ucis és pensant que alguna cosa similar pot tornar a passar, tenint al cap que potser hem de tornar a aïllar els pacients», explica.
Aquesta sanitària, membre del Col·legi Oficial d’Infermeres de Tarragona, és una infermera de pràctica avançada (IPA), és a dir, una infermera preparada per «assumir noves responsabilitats» de manera autònoma. Té un màster en recerca. I s’encarrega de fer la sedació de les persones que són a les ucis. A més, és autora d’una tesi en què s’endinsa en les conseqüències de les sedacions difícils.
La sedació difícil és qualsevol situació en què el pacient, en ventilació mecànica, necessita dosis de sedants més altes del que és habitual per aconseguir el grau de profunditat de sedació desitjat. Entre altres coses, la seva recerca va demostrar que gairebé el 50% d’aquests presenten depressió lleu als sis mesos de l’alta i que també gairebé la meitat va presentar hàbit tabàquic i consum d’alcohol de risc. Pel que fa al consum de substàncies psicoactives i psicòtrops prescrits, els pacients que van desenvolupar sedació difícil presentaven un consum anterior a l’ingrés més destacat que els pacients que no la van desenvolupar.
«Les IPA som infermeres expertes en les nostres àrees, amb esperit crític davant el pacient, habilitats en l’avaluació de les situacions complexes i capacitat per prendre decisions i per fer recerca clínica amb l’objectiu de garantir unes cures segures, eficaces i eficients», defensa. Lamenta que la seva figura, la de la infermera en pràctica avançada, no estigui «remunerada».
Tot i així, aquesta infermera assegura que sent «orgull» de la seva professió. «Per la resposta que vam donar a la societat, per les infermeres jubilades que es van posar a vacunar, per aquelles que estaven amb reducció de jornada i van començar a treballar a jornada completa perquè faltaven mans...», recorda. «Se’m posen els pèls de punta al recordar com estaven les unitats de crítics», afegeix.
També sent «tristesa» perquè de vegades fàcilment sembla que s’ha oblidat tot el que els sanitaris s’han deixat els últims anys. «Sembla que ja està», assenyala Gil. Ella afirma que la infermera té una «gran importància» en la societat, ja que és el professional sanitari que «més en contacte» està amb el pacient. «La nostra funció és vital en gairebé totes les etapes de la vida», assegura.
La infermera, explica, evita l’aparició de malalties gràcies a la «prevenció», fa «més lleuger» el dia a dia de les persones amb malalties cròniques, s’assegura que els pacients «continuïn de manera adequada les pautes i els tractaments», evita que les malalties progressin i «preveu seqüeles mitjançant la continuïtat de les cures». «No només ens ocupem de la salut de les persones, sinó que també acompanyem en moments de malestar físic i mental», defensa.
■