EL VERMUT DE DUES AMIGUES EN UN TERRAT
L'una, amb ulleres de sol, marca el primer Fa al mànec de la guitarra, mentre l’altra li mostra un llibre obert amb la lletra de la cançó. Semblen un conjunt escultòric, el títol del qual no seria una cosa altisonant com La pietat, sinó més aviat: Amigues i fans. La cantant i poeta Christina Rosenvinge li ha demanat a la novel·lista Laura Fernández que li aguanti aquesta lletra de 1997. I el que és curiós i bonic, aquí i sempre, és que segurament la compositora pugui haver oblidat algun vers que ella mateixa va escriure, però el que és segur és que la fan podria recitar-la fil per randa fins i tot en un incòmode interrogatori policial. «He cambiado el canal y te has ido de mi habitación / no puedo entender qué demonios te pasa», sentim al terrat del CaixaForum, el MNAC i la muntanya escalonada al fons.
Aquest «qué demonios» podria explicar «què dimonis fem aquí». És el primer dels Vermuts poètics,
emmarcats al festival En Altres Paraules, que durant els diumenges vinents creuaran amigues i còmplices (el següent, Eva Baltasar i Maria Rodés). I precisament aquest «qué demonios» només el podrien utilitzar Rosenvinge i Fernández, que solen fer servir aquest tercer idioma que neix de tantíssimes cançons, novel·les traduïdes i sitcoms doblades que, en part, les van portar a escriure com escriuen i a ser com són.
Té sentit que aquestes trobades se celebrin en un terrat, des de sempre un bon lloc per al xiuxiueig, la confessió i la sinceritat. Montalbán deia que, en anys de postguerra, els terrats, amb les robes esteses com els banderins de festa, eren l’únic lloc allunyat del control policial del carrer i «el més pròxim al cel». Rosenvinge i Fernández, que sempre he sospitat que van venir d’un altre planeta, són aquí més a prop de casa.
Abans d’artistes són amigues i abans d’amigues van ser fans. Laura Fernández, llavors periodista, amb una novel·la encara al disc dur, va entrevistar Cristina Rosenvinge, amb nou disc i acabada de tornar de Nova York. Una entrevista pot convertir-se en una conversa i una fan, en una còmplice. A l’acabar, es van demanar el número i ja no han deixat de parlar. Ara, Laura Fernández llegeix un text preciós de Mariana Enríquez: si Bogart no confiava en algú que no begués alcohol, ella desconfia de qualsevol persona que no hagi sigut veritablement fan, que no hagi sentit aquesta devoció pagana.
CHRISTINA ROSENVINGE I LAURA FERNÁNDEZ ESTRENEN ELS `VERMUTS POÈTICS'
Anècdotes i vivències
Rosenvinge, declarada fan de Fernández (qualsevol tipus d’amor pot ser correspost), canta cançons que ha elegit la seva amiga. Revelen vivències i referents compartits (de Kurt Cobain a Sylvia Plath). «Igual que els tios volen matar el pare, nosaltres més aviat volem trobar l’àvia. La nostra tradició és com un punt de cadeneta, com els del ganxet que feien les nostres àvies», diu la cantant. Es recreen amb les anècdotes, però també amb els processos creatius.
Diuen una cosa intel·ligent rere l’altra i, no obstant, el que millor il·lustra la seva complicitat no passa a l’escenari. A la terrassa, tot el públic les mira concentrat, tret de dos nens. Són els fills de Fernández, acostumats a l’escena. El gran llegeix un còmic del Capità Amèrica i la petita dibuixa pokemons. Sento com un cor infantil xiuxiuejat cada vegada que Rosenvinge canta. Són els nens: han sentit tantes vegades aquestes cançons al cotxe que se les saben de memòria. Avui és el Dia de la Mare. Tot això té sentit i tot està fora de perill.
■