«M’agradaria asseure’m amb els meus ‘haters’ i conversar amb ells»
— Set mesos després de Toke [composició per a la selecció d’Espanya al Mundial de Qatar 2022], tenim una altra cançó. ¿Per què tant temps?
— Després d’Eurovisió tenia clar que volia descobrir qui soc jo com a artista, després d’haver estat molts anys interpretant personatges. I això vol el seu temps. Ara tot va ràpid, els artistes treuen singles contínuament i em sembla bé, però jo necessitava construir-me per no acabar sent un producte fictici. Això meu és una escudella a foc lent, com les de les iaies.
— Déu-n’hi-do com som els periodistes: critiquem les discogràfiques per no tenir paciència amb els artistes ni pensar a llarg termini, i quan sí que ho fan, ens preguntem «què dimonis deu estar fent aquesta noia».
— Ja, és que com que Eurovisió va ser una bogeria, i un producte tancat, la gent va pensar que ja ho tenia tot fet. Però allò era per a Eurovisió. La meva carrera com a cantant va començar amb un boom i ara he de construir. Quan deien que jo estava desapareguda, en realitat estava a l’estudi treballant.
— Clavaíto segur que és una cançó sorgida d’un d’aquests laboratoris de composició, amb molts coautors i productors, i cada petit detall calculadíssim.
— ¡Res d’això! Ens vam conèixer Abraham [Mateo] i jo, i ell em va convidar a anar al seu estudi. Sense cap pretensió. I aquell matí em vaig llevar amb ganes d’una batxata. A ell li va semblar interessant i vam tirar per aquí, agafant ell les regnes musicals i creant la cançó entre tots dos. No hi ha ningú més a part de nosaltres.
— Quan la vam entrevistar l’octubre passat, ens va parlar de crear-se una identitat pròpia i distingible. ¿L’ha trobat?
— Al 100%. Crec que hi ha diverses coses que em distingeixen. Primer, que soc nascuda a Cuba, tinc el son cubà a dins i Llatinoamèrica al cor. Després hi ha la meva manera de cantar. Vinc del musical. I el color de la meva veu, i la posada en escena. Per a mi, el ball, la interpretació, els videoclips..., són molt importants. Clavaíto té aquella essència llatina i pop que em defineix.
— La cançó parla d’una parella que s’ha distanciat.
— És una cosa que gairebé tots hem viscut: t’estimo, però hem d’estar separats. Ho vam posar en paraules i va sortir Clavaíto.
— El vídeo és bastant fosc i se la veu esmolant una catana al més pur estil Kill Bill.
— Al director del videoclip, Willy Rodríguez, se li va acudir una història molt cinematogràfica. Abraham i jo som assassins a sou, i passats els anys jo soc l’encarregada d’un local en què s’organitzen baralles. Quan ens trobem, tenim una cicatriu al mateix lloc: clavadita. Hi ha una tensió, un ball... L’Abraham balla molt bé.
— Després d’aquesta cançó, ¿caldrà esperar set mesos més? ¿I per quan un disc?
— No trigarà a arribar. Serà aquest any. Em demanen que no digui res més. Però aquest mes de maig trauré un altre regalet. He treballat amb gent molt diversa, ara també amb Rayito, productor musical de Madrid.
— ¿No tem que, amb tantes esperes, el seu moment passi?
— ¿Quin és el moment? ¿Com se sap? Si tingués la clau, tot seria més fàcil. Al final, l’art parla per si sol.
— L’altra vegada ens va comentar que estava començant, que «acabava de néixer» i estava «gatejant», i poc després, zas, va aparèixer com a jurat a Cover night (TVE-1), decidint la sort dels pobres concursants. ¿Com quadra això?
— ¡És diferent! Fa 16 anys que jo treballo en això. Si em posés de jurat a MasterChef, d’això sí que no en tinc ni idea. Però aquesta és la meva professió. Quan veig un artista, tinc la meva opinió superclara: si té tècnica, si li falta, si té llum, projecció, dedicació, disciplina...
— ¿S’ha sentit còmoda jutjant els joves talents?
— Al principi em sabia molt greu. Em posava a la seva pell i era molt dur dir-los que no. Vaig voler fer-ho al més dolç possible. Per això, quan votava vermell deia «vermell positiu». Perquè jo sempre m’he agafat les coses així: quan és no, potser és un «no ara», o un no per preparar-te millor.
— ¿Han afluixat els haters que la van assetjar l’any passat a les xarxes socials?
—Sempre estan allà i és una llàstima, però sempre, sempre, quan hi ha un d’aquests episodis, la persona t’acaba demanant perdó o es disculpa. És molt interessant. M’agradaria asseure’m a parlar amb els meus haters i conversar-hi.