Màquina de crear ‘best-sellers’
Antonia Kerrigan
— Amb l’ajuda de professionals: psicòlegs, coachers... I tinc la sort de tenir a prop amics que em coneixen des de fa molts anys. La meva vida sempre ha tingut molta força.
— ¿S’ha entrenat tots aquests anys no només per ser una cantant sinó també per ser una figura famosa?
— No per ser famosa, però sí per treballar sota pressió. Sempre he treballat així. El món dels ballarins és molt dur: treballar amb un trencament de fibres als bessons, i ningú m’obligava a ferho, però... Això és l’aprenentatge per a mi.
— Demà és el Festival d’Eurovisió 2023, on s’ha convidat a actuar els artistes del top 4 de l’any passat menys a vostè. ¿Què ha passat?
— No m’hi han convidat.
— ¿No sap per què?
— No sé res més. Ja vaig dir a les xarxes que, si fos per mi, estaria allà repartint suc de mango. L’únic que sé és que m’hauria mort d’il·lusió d’anar a actuar a un festival que tant m’ha donat.
— ¿I com veu Blanca Paloma i el seu Eaea?
— La Blanca ha de guanyar. Bé, jo vull que guanyi, i com a companya vull que s’ho passi bé. Quan vaig conèixer la Blanca em vaig adonar de la seva serenitat, el seu control, el seu art... I estic tot el dia amb la cançó al cap. Crec que agradarà al públic.
■
Filla d’una parella de nord-americans enamorats d’Espanya, Antonia Kerrigan va tenir per pare Anthony Kerrigan, traductor a l’anglès de les obres completes d’Unamuno i d’obres cabdals de Baroja, Neruda i Galdós, a més de ser primer traductor de Borges. La seva mare, Elaine Gurevitz, pianista de l’orquestra simfònica de Chicago, també va traduir a l’anglès Julio Cortázar. Nascuda a París, el 1952, a finals d’aquella dècada Antonia es va traslladar amb els seus pares a Mallorca, on es va relacionar amb el món literari que allà va liderar Camilo José Cela mentre editava la seva influent revista Papeles de Son Armadans. Per la casa mallorquina dels Kerrigan hi va passar bona part de la intel·lectualitat internacional i, molt especialment, els llavors joves escriptors i grans amics Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma.
Volent allunyar-se de la bohèmia mallorquina, als anys 70 Kerrigan es va traslladar a Barcelona per estudiar Medicina. Va arribar a estudiar quatre cursos però va deixar plantats aquells estudis perquè Carmen Balcells la va reclamar perquè formés part de la seva agència. D’aquella decisió sobtada no se’n va penedir mai. Aquells anys amb la superagent van ser un període explosiu i molt intens que Kerrigan posteriorment va arribar a definir com a «molt dur però alhora molt productiu i fascinant», en què va aprendre a convertir-se en aquella figura «una mica antipàtica» –segons les seves paraules– però ferma i necessària que és l’agent literària.
Iniciada en l’edició de la mà de Carme Balcells, a finals dels 80 es va emancipar i va posar en marxa el seu segell
‘L’ombra del vent’
A finals dels 80 va decidir emancipar-se de l’ombra de la Mamá Grande per crear la seva pròpia agència, que es va consolidar i es va fer particularment forta a partir del descobriment de Carlos Ruiz Zafón i la seva novel·la L’ombra del vent. L’Agencia Kerrigan es va convertir llavors en una màquina imparable de detectar i crear supervendes.
Li agradava recordar com gràcies a l’aparició de les agents literàries havia canviat de dalt a baix la precària situació de molts autors. «Quan vaig arribar el 1994 a la Fira del Llibre de Guadalajara a Mèxic, alguns autors em van demanar que els representés. Així vaig descobrir que ningú tenia un contracte firmat, que no els paguen avançaments i que de tant en tant els liquidaven engrunes», rememorava en una entrevista.
Ella ha sigut, amb Balcells, una de les encarregades de corregir aquella anomalia, avui absolutament impensable, i una pionera en la defensa dels drets d’autor. De fet, quan explicava com es va sentir quan va llegir per primera vegada L’ombra del vent i va intuir el seu potencial, solia aplicar un símil del Far West: «Em vaig sentir com si hagués trobat una llavor. Els agents som com els cercadors d’or». D’aquesta novel·la, que va impulsar Barcelona internacionalment tan sols un any abans dels Jocs Olímpics, se’n van arribar a vendre 15 milions d’exemplars i ha sigut traduïda a 36 llengües.
«Pèrdua irreparable»
Un dels seus representats, l’escriptor Juan Gómez Jurado, es lamentava ahir en un tuit de la «pèrdua irreparable». «Tots els que la coneixíem i l’estimàvem lamentem la seva mort i tenim el cor destrossat», deia el missatge penjat a la xarxa social. N’hi va haver més, tots lamentant la mort de l’editora.
Casada amb l’arquitecte Ricardo Pérdigo, Antonia deixa dos fills, els també editors Gregori Dolz i Ilya Pérdigo, creadors dels segells Alrevés i Clandestina.
■