L’escriptura com a fantasmagoria

‘La hija eterna’ ★★★

ALa hija eterna, melodrama gòtic a càrrec de Joanna Hogg, una cineasta (Tilda Swinton) busca inspiració a la seva antiga casa familiar, una mansió reconvertida en hotel. L’acompanya la seva vella mare (també Tilda Swinton), de la memòria de la qual desitja nodrir la seva nova pel·lícula. Els primers acords de la nova pel·lícula de la directora de The souvenir (2019) suggereixen una incursió en el cine de gènere. Arribar a la casa obre la porta a un misteri. Els primers passejos per les estances de la mansió fan intuir que hi ha fantasmes. I la conversa entre mare i filla concreta la idea del doble, formulada visualment per endavant amb la tria de la mateixa actriu per als dos personatges. I tot això és cert i alhora no.

Hogg, que roda aquest conte en boires amb la seva habitual delicadesa, s’endinsa en el cine de gènere, sí. Aquesta és una pel·lícula de fantasmes. Però en destil·la els codis, els despulla. Relativitza el misteri i prescindeix tant de la sorpresa (la revelació no ho és tant) com del sobresalt. Això no vol dir que a la seva pel·lícula hi falti inquietud: amb el suport de la magnífica fotografia d’Ed Rutherford, Hogg converteix aquesta mansió enmig del

Joanna Hogg (estrena: 12/5/2023) no-res en una suggerent fantasmagoria. Però no és un film estrictament de gènere.

La directora agafa els escenaris, les atmosferes i els personatges d’una pel·lícula de terror gòtic per abordar un altra mena d’inquietuds, sobretot la por de no saber interpretar i cristal·litzar en la ficció (l’escriptura dolorosa de la filla) ni el que et proporciona el record ni el que et suggereixen els espais, els llocs, en els quals van passar les coses que t’hi han portat.

■