Agradable cal·ligrafia de cine negre
‘Marlowe’ ★★★
Neil Jordan (12/5/2023)
Àrea de Los Angeles, 1939. Una dona rossa i misteriosa. Un veterà detectiu, Philip Marlowe. Una família adinerada i mesquina. Un assassinat. Un negoci de drogues emparat amb uns estudis de cine. Poques veritats i moltes mentides. Portes amb vidres esmerilats. L’ombra d’unes persianes que tallen el rostre dels personatges. Neons reflectits en un bassal. Estem en el terreny del cine negre més pur: Neil Jordan ha fet amb Marlowe una pel·lícula cal·ligràfica, més que correcta, amb atmosfera, tot i que sense la densitat dels clàssics del gènere dels 40 i 50. Liam Neeson és un Marlowe –el personatge de Raymond Chandler– envellit i desencisat, més que Robert Mitchum en Adeu, nena i Marlowe, un detectiu molt privat. Ara cita l’altre Marlowe, Christopher, i Joyce. Però fa el que sap fer més bé: investigar, ficar-se en embolics i resoldre’ls.
La pel·lícula adapta la novel·la La rossa dels ulls negres, escrita el 2014 per John Banville amb el seu altre nom quan firma novel·la negra, Benjamin Black. Van ser els hereus de Chandler que l’hi van demanar, encantats amb la seva sèrie del patòleg forense Quirke. Banville-Black va escriure amb l’estil de prosa sec de Chandler i Jordan ha adaptat la novel·la, alambinada com totes les històries de Chandler, amb el mateix respecte a la imatgeria clàssica del gènere.
■
Joseph Bologne va néixer el 1745 a les Antilles franceses fruit de la relació entre el propietari d’una plantació i una de les seves esclaves criolles, però això no va impedir que anys després assolís tant talent com a violinista, compositor i director d’orquestra que va arribar a ser anomenat el Mozart negre. Al principi d’aquest biopic, es guanya el sobrenom a l’interrompre un concert del mateix Wolfgang i derrotar-lo en un duel de violins. L’escena –pura invenció– deixa clares les intencions revisionistes d’una pel·lícula destinada a reivindicar un home marginat per la història.
I ja que aquest inici fa justícia al dramatisme que va marcar la vida del músic, plena d’idil·lis perillosos i capricis del destí, resulta decebedor que la resta del film transcorri convencionalment i seguint a ulls clucs la fórmula argumental estàndard –un home transforma el seu dolor en art i veu com la seva ascensió a la fama és sabotejada per la intolerant societat del seu temps– d’un subgènere erigit sobre clixés. A causa d’això, Chevalier no té l’enginy, la sensualitat i l’ímpetu que els llibres atribueixen al seu protagonista, i per compensar-ho es recolza tant en la magnífica interpretació de Kelvin Harrison Jr. com en la seva indubtable rellevància política, i la seva voluntat de proporcionar a Bologne la glòria que durant segles li va ser negada.
■
Ala primera seqüència, Lucas, el seu jove i desbordat protagonista, encarnat per Paul Kircher, fill dels actors Irène Jacob i Jérôme Kircher, diu: «Les meves idees em fan por». El film alterna les imatges dels esdeveniments amb les reflexions a viva veu del personatge des d’un lloc que encara no tenim clar, així que Dialogando con la vida se sustenta tant en el que veiem com en el que sentim, i Christophe Honoré escriu bé i filma igual de bé les paraules. No es tracta d’un relat saberut ni s’explica tot mitjançant aquests pensaments del personatge. Al contrari, en aquest melodrama excel·lent i contingut, retrat d’un jove que surt de l’adolescència travessat per una pèrdua dolorosa i traumàtica, les sensacions flueixen de forma natural malgrat aquest pes indeleble, habitual en el cine francès d’autor, de la paraula dita o narrada en veu en off.
La pel·lícula té com a eix central Lucas, la seva manera d’assumir la pèrdua, el seu desconcert i sexualitat, però no seria el mateix sense la seva mare, interpretada per Juliette Binoche, i el seu germà (Vincent Lacoste). Sense ells no podem entendre de veritat el protagonista, de la mateixa manera que sense el que li passa al Lucas no entendríem les reaccions i els sentiments dels dos personatges que millor poden comprendre’l i salvar-lo de l’abisme.
■
Walter Hill va començar la seva carrera escrivint guions per a sèries com La ley del revólver i Bonanza, i dècades després va dirigir pel·lícules de l’Oest destacables com Forajidos de leyenda (1980) i Wild Bill (1995). I per això resulta dolorós que, amb el seu nou treball, aquesta llegenda viva aporti tan poca cosa al gènere a què més se l’ha associat.
La cinta està dedicada a Budd Boetticher, i alguna cosa hi ha de la simplicitat i la cruesa típiques del cine d’aquest mestre del western en el retrat que traça d’un caçarecompenses moralment obligat a decidir entre la seva cobdícia i la seva consciència. És clar que un dels seus objectius és evocar la iconografia del Far West utilitzant elements arquetípics com les partides de pòquer, les carreres a cavall per la plana, els bandits i els duels finals, però alhora mira d’actualitzar el gènere plantejant assumptes de raça i discriminació de gènere.
No obstant, els gestos d’inclusió es veuen soscavats pel desinterès de Hill a dotar els personatges de més d’una dimensió o a dramatitzar els seus conflictes. El relat exhibeix certa energia durant les breus escenes d’acció i les comptades panoràmiques, però la resta és farcit, una cosa que queda remarcada per la tosquedat formal del conjunt, cosa que només s’explica per les limitacions pressupostàries.
■