Cartells electorals sota la lupa
ERC.
El fons (la ciutat) apareix borrós perquè sigui el candidat republicà l’únic protagonista (jo per sobre). Vestit amb americana i corbata, Ernest Maragall plega els braços. Aquest gest tan taxatiu (i d’inacció) té alguna cosa de resignació (cosa que al cartell se’ns diu que ERC combat): Ni divisió ni resignació. Si l’equip de campanya dels republicans en sabés de programació neurolingüística aplicada a comunicació política, evitarien els ni, ni. L’eslògan L’alcalde de tothom i la resta de text, en groc, color encara associat a la llibertat dels presos i l’independentisme. Ja que el seu compromís amb el separatisme ha quedat en stand by des que governen la Generalitat, és intel·ligent mantenir-lo al cartell. Escolta, si cola...
El lema és Barcelona obre camí... No sé per què hi posen Barcelona si és Ada Colau la que destaca i s’obre entre gent difusa vagant al seu voltant. Bé, sí que ho sé. Perquè l’alcaldessa, el seu partit o els responsables de la campanya consideren que Colau és Barcelona, i punt. No m’anomenis Barcelona, anomena’m Ada hauria sigut més propi per al que representa el cartell. La senzilla camisa blanca li aporta llum i la presenta com algú humil, transparent i innocent (però el look no és intencionat perquè Ada Colau mai ha fet servir la roba per transmetre missatges... ¡Ja!). El somriure, tot i que una mica de Joker per les comissures (forçat), també li confereix calidesa (proximitat). Molt bé els filtres i els retocs; ni una arruga, tu...
COMUNS. PSC.
No hi apareixen les mans i així s’estalvien un problema. Jaume Collboni somriu de forma natural (no només amb la boca, també amb els ulls) o ho sembla. Americana blau marí, camisa blanca i un fons gris que amb els cabells blancs i el cutis encara blanc apaga la proposta dels socialistes. Resolen la tristesa dedicant la meitat del cartell al color corporatiu amb un cor que li dona un xut d’energia. De nou, Barcelona, diu el cartell. Doncs sí, ¿quants segles fa que aquest home es presenta a les municipals?
Cs.
Comparar el cartell d’Albert Rivera el 2006 on apareixia despullat completament amb això d’Anna Grau té tela... La de Cs surt sense roba de la regatera cap amunt; ¿però qui ens diu que no porta un paraula d’honor? Allibera’t (despulla’t), sí, però poquet. Només perquè ho sembli. Neoliberals...
VALENTS.
El lema a l’estil Donald Trump, Barcelona, gran una altra vegada, no els devia semblar prou clar i han volgut destacar «gran». Com Cs, al cartell apareix la senyera, la rojigualda’ i l’europea (no sigui que algú no tingui clar on va). El blau marí corporatiu que envaeix el fons ja és prou dur per afegir-hi una jupa de cuir. Encara sort que Eva Parera somriu...
JUNTS.
Fotografiem aquest «avi» en camisa per rejovenir-lo i fer-lo més pròxim... En el cas que el públic objectiu fossin joves de 18 anys (cosa que dubto), si apostessin pel valor que visualment el fa diferent i únic –un home clàssic que vesteix en una de les millors botigues de Barcelona i es nota– tindrien més possibilitats de seduir altres públics. Quedi com exemple Tierno Galván. A més, l’intent de rejovenir Xavier Trias amb el seu vestit es perd quan el mostres en un cartell parlant sol. Dels quatre cartells (i gestos) el més inquietant és quan es frega les mans (mans a l’obra però amb interessos foscos) amb el lema Fem-ho per Barcelona. Fa una mica de por.
CUP.
Seguint la seva màxima que mai hi hagi un líder de cartell (ni de partit ni de res), tornen a desaprofitar la imatge cuqui d’alguns candidats amb què compten. Basha Changue apareix acompanyada de dues persones més i tots compleixen amb els ridículs estereotips estilístics d’una part de l’esquerra: tots amb texans (la peça de roba que més contamina) i samarreta. Changue, al mig (líder), reposa la mà esquerra a la butxaca del texà (posat de xèrif, d’alfa), segurament perquè no sabia què fer amb les mans i ningú li va dir que precisament això no és el que s’ha de fer. Les arracades de l’Àfrica són boniques, però no noves. Si aquesta és l’alternativa.
■