Brigitte Bardot

De tant en tant, Brigitte Bardot surt de la cova i projecta tenebres sobre el món. La cova és un dir, perquè es tracta d’una mansió a Saint-Tropez, de nom marítim (La Madrague, L’Almadrava), amb vistes sobre el Mediterrani, envoltada de vegetació i serenitat i amb nou gossos i sis gats, segons l’últim cens conegut, que campen per on volen, fins i tot al llit que l’actriu comparteix amb Bernard d’Ormale, distingit membre de l’ultradreta francesa. També hi ha una residència-granja, també a la Costa Blava (La Garrigue), que la senyora Bardot, amb 88 anys, visita cada dia per comprovar l’estat de salut d’un poni, un ase, set porquets, vuit cabres, vuit ovelles, dos bocs, una tortuga i una quantitat indefinida i variable d’oques, ànecs, gallines, gats i gossos, segons l’últim cens conegut.

Des d’aquestes coves, Brigitte Bardot clama en favor dels animals i del racisme i en contra dels homosexuals, els emigrants, els musulmans i uns quants més (pobres, en general, que fan pudor), de tal manera que ja acumula mitja dotzena de condemnes judicials per incitació a l’odi. Ho fa sense ordinador ni telèfon mòbil, a través de declaracions o de cartes obertes que escriu a mà, segons un seu amic, el periodista Henry-Jean Servat, «amb la seva magnífica cal·ligrafia rodona, amb tinta de color blau cel». Fa més de trenta anys que no trepitja la vila de Saint-Tropez on es va convertir en un dels més remarcables mites eròtics del segle XX (Et Dieu... créa la femme, 1956). Aquella actriu salvatge, que Simone de Beauvoir va definir com una dona que «menja quan té gana, folla quan vol i fa el que li rota: per això és tan torbadora», ara és una «dama retirada del món», segons Servat, «enclaustrada en si mateixa, que viu entre el cel, el sol i el mar».

Biopic i biografia

Torna a ser portada per unes quantes notícies. La primera és que, aquesta setmana, la cadena France 2 acaba d’estrenar Bardot, un biopic sobre la seva carrera cinematogràfica, que va abandonar als 40 anys. La segona és la publicació d’Et Bardot créa la femme, una biografia de Catherine Rihoit on es repassa la vida amorosa de BB («l’Eva despentinada, la hippy luxosa»), amb Vadim, Trintignant, Gilbert Bécaud, Gunter Sachs, Serge Gainsbourg o, entre d’altres, Warren Beauty, i també els seus intents de suïcidi. La tercera notícia és la que va publicar fa unes setmanes France Dimanche. Hi deia que Bardot havia estat ingressada en un hospital de Toulon amb una greu insuficiència respiratòria i amb notables problemes cognitius que afectaven la parla i l’escriptura. Sembla que era cert, però resulta que la mateixa BB va deixar el centre per iniciativa pròpia i va desmentir amb rotunditat que el seu estat fos preocupant. Ho va fer amb un text publicat a Twitter (algun amic el devia penjar), amb lletra arrodonida i tinta de color blau cel. Era del 3 de maig i hi deia: «No he perdut cap de les meves facultats, com ho demostra la carta que vaig enviar a Macron fa tres dies.»

Diatriba contra Macron

En plena tempesta social, la diatriba de Bardot contra Macron era demolidora. Li deia de tot: «Ésser malèfic, pedant, sense empatia ni autoritat, titella menyspreable, pal de fregar que neteja la sang i la mort amb què taca una França sense llums». «Brigitte Bardot Bardot, Brigitte beijou beijou...»); en la segona, va renunciar a la moda, es va vestir de negre de cap a peus i va descobrir el seu veritable perfil animal: «Vaig lliurar la meva bellesa i la joventut als homes; ara entrego la saviesa i l’experiència als animals». Això sí, es pronuncia a favor de governs autoritaris, titlla el aborígens de «degenerats» i manifesta que la covid va arribar «com una mena de necessària autoregulació de la superpoblació”. I vota Marine Le Pen, per descomptat.

■