Pensaments de secà
Modernitzar (i expandir) el regadiu és posar pedaços per mantenir un model alimentari que és en si mateix part del problema.
Estem davant una de les pitjors sequeres de les últimes dècades i sembla que no hàgim après res. Les sequeres són un fenomen recurrent i característic del clima mediterrani, que es veu aguditzada pel canvi climàtic. Ara són més freqüents i intenses, i els impactes són més greus en un context d’increment notable de les temperatures. Malgrat que ho sabem, no hem fet els canvis necessaris per fer-hi front.
La producció d’aliments possiblement és el segon ús directe més important per a l’ésser humà darrere de l’aigua per beure. Els sectors agrícola i ramader estan en una situació crítica, les collites es perden i el bestiar no té aigua. En aquest context, necessitem veure què hem fet bé i què hem fet malament i prendre decisions que tinguin en compte totes les dades de què disposem. Entre altres coses, hem d’aprofitar aquesta sequera per replantejar-nos el nostre model alimentari. La resposta no pot ser una fugida cap endavant, i modernitzar (i expandir) el regadiu és precisament això: posar pedaços per mantenir un model que és en si mateix part del problema. Problema que la modernització del regadiu no només no resol, sinó que a llarg termini n’acaba generant d’altres. Les dades mostren que les infraestructures de reg que busquen més eficiència en l’ús de l’aigua no porten per se a una reducció efectiva de la demanda, i sí que augmenten la superfície regada.
La modernització del regadiu desplaça la petita producció, n’accelera l’abandonament i fa més vulnerables els que l’adopten, ja que requereix grans inversions i els fa dependents del reg. A més, aquestes infraestructures són grans consumidores d’energia no renovable i per tant, emissores de gasos amb efecte d’hivernacle. En definitiva, ¿no és el regadiu una solució curtterminista que incrementa la nostra vulnerabilitat futura? ¿I no deu ser que el model actual requereix més aigua que aquella de què disposem? ¿Què reguem? Reguem varietats de fruiters que necessiten més aigua que els arbres a arrel despullada que, plantats a l’hivern, ja no necessitaven aigua fins al març; arbres que van ser arrencats per ser substituïts per varietats més productives, amb més densitat de plantació, les que demanava el mercat, i amb ells, van desaparèixer els petits viveristes, la diversitat, i de passada, es van enfonsar els preus per sobreproducció. Reguem cultius extensius de secà, com l’olivera i l’ametller, que una vegada intensificats, depenen de l’aigua. Reguem uns sòls incapaços de retenir aigua de pluja després de dècades de sobreexplotació i ús excessiu de fertilitzants de síntesi. Reguem mangos, alvocats, maduixes per exportar i cultius com el blat de moro per alimentar un bestiar que amb prou feines veurà la llum natural. Tot això és el que hem de pensar, i plantejar la sequera com una oportunitat que ens permeti fer el canvi necessari en el nostre sistema alimentari cap a un model agroecològic, resilient, que no requereix aquestes grans inversions, sinó un canvi de mentalitat.
■