Biden soscava el somni americà amb les seves restriccions a la frontera
▶ El president reemplaça el Títol 42, activat per Trump durant la pandèmia, per una sèrie de mesures que resulten draconianes per als immigrants, allunyades de les seves promeses de campanya
A cap racó dels EUA està tan viva la promesa del somni americà com a les seves fronteres meridionals, més de 3.100 quilòmetres que separen el món pobre del ric. Per a les milers de persones que esperen una oportunitat a Tijuana, Nogales o Laredo per escapar de la misèria, la persecució o la violència, el nord és sinònim de redempció, per més que a l’altre costat faci dècades que aquest mateix somni americà està depreciat. Les ganes dels nouvinguts per tirar endavant alimenta l’inconfusible dinamisme dels EUA i la seva mística fundacional com a llar d’acollida per a perseguits i desheretats, principis de nou en entredit per les polítiques restrictives del demòcrata Joe Biden cap als sol·licitants d’asil.
Els EUA van ser durant molt de temps el principal receptor de refugiats del món, una política que ha anat gairebé sempre aparellada a les pulsions ideològiques de la seva política exterior i els despropòsits del seu intervencionisme militar. No en va, dels més de tres milions de refugiats que han acollit des del 1975, més del 75% eren originaris d’antigues repúbliques soviètiques o de les nacions de l’antiga Indoxina devastades durant la guerra del Vietnam. Però en els últims anys aquesta generositat s’ha anat diluint a passos gegantins, a mesura que les suspicàcies envers els immigrants, la preocupació pel terrorisme i les carències del seu sistema d’acollida impregnaven el discurs polític.
Queda fora del procés qui hagi entrat al país de forma irregular o arribi a la duana sense cita prèvia
En nom de la salut pública
Dels més de 207.000 refugiats que van admetre el 1980, quan es va aprovar la llei d’asil, es va passar a només 11.800 el 2020, últim any de Donald Trump en el poder, el dirigent més xenòfob de la història moderna del país. Després de posar tota mena de traves a l’arribada de refugiats, inclòs l’anomenat veto musulmà, va aprofitar la irrupció de la pandèmia per rescatar el Títol 42, una directiva que ha servit per dictar –en nom de la salut pública– més de tres milions de deportacions i denegacions d’asil.
Amb Biden tot havia de ser diferent. D’acord amb la llei nordamericana i el dret internacional, qualsevol persona que posés peu als EUA tindria dret a sol·licitar l’estatus de refugiat i a demostrar que ha patit o pot patir persecució al seu país per motius de raça, religió, nacionalitat, opinió política o pertinença a un grup social. Un procés de tramitació que sol demorar-se entre 18 mesos i dos anys. Però el demòcrata ha reemplaçat el Títol 42, que es va aixecar aquest dijous, per una sèrie de mesures draconianes molt allunyades de les seves promeses de campanya. No només faciliten les expulsions, sinó que deixen fora del procés qui hagi entrat de forma irregular, arribi a la duana sense una cita prèvia o no hagi sol·licitat l’asil en algun país de trànsit.
«Hem tingut dret a l’asil des del 1980 i és la primera vegada en què se suspèn formalment de forma massiva –va afirmar Adam Isacson des del Washington Office on Latin America–. Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial neguem protecció a qui la necessita. En desconeixem el cost humà».
Al llarg de la història les fronteres dels EUA s’han obert i tancat a cops, afavorint o penalitzant certes nacionalitats. A finals del segle XIX, el Congrés va vetar l’arribada de treballadors xinesos mentre que als anys 20 es van establir estrictes quotes per a l’entrada de catòlics i jueus del sud i l’est d’Europa. «Arriben malalts i famolencs i, per tant, menys capaços per contribuir a l’economia nordamericana i adaptar-se a la seva cultura», va defensar aquells anys el senador David Reed.
Canvis constants de perfil
Washington es va redimir després de la Segona Guerra Mundial, quan va acollir prop de 650.000 europeus dels set milions de desplaçats. Per fer-ho, el 1948 va aprovar la primera llei per protegir els refugiats i gestionar el seu reassentament. Des d’aleshores el perfil de les admissions ha anat variant. Als 80 es van acceptar majoritàriament refugiats del sud-est asiàtic, mentre es rebutjava com a «immigrants econòmics» els que fugien de les reaccionàries dictadures llatinoamericanes recolzades pels EUA. Als 90 els va tocar el torn als refugiats de l’evanescent món comunista. Les admissions van caure en picat arran de l’11-S per recuperar-se amb alts i baixos en la dècada del 2010, quan el país va acceptar sobretot birmans, iraquians i bhutanesos. El 2022, la majoria va provenir de la República Democràtica del Congo, Síria, Birmània i el Sudan.
Aquest pèndol històric estava cridat a repuntar amb Biden, però, llevat que tot canviï de forma imprevista, no ho farà. Amb el crim cotitzant de nou a l’alça i les eleccions presidencials en l’horitzó, el demòcrata sembla haver sucumbit al discurs de la dreta. Una picada d’ullet als independents i els treballadors blancs de regions desindustrialitzades que ha revoltat part de les bases demòcrates.
«En campanya, Biden va prometre restaurar el dret a l’asil. Quina promesa trencada. Ni tan sols els canvis recents en la normativa final han aconseguit remeiar els fonaments il·legals i inhumans d’aquesta política», va recalcar Eleanor Acer, directora del programa per als refugiats de Human Right First.
■