Ciutats que no volen morir d’èxit

Aquesta setmana he visitat i saludat l’alcalde de Còrdova, José María Bellido, i el de Sevilla, Antonio Muñoz. El primer representa el PP, i el segon, el PSOE. Un va començar el seu mandat el 2019 i l’altre fa any i mig, quan va substituir el seu predecessor, Juan Espadas. Tots dos esperen guanyar les eleccions del 28 de maig. Per a un que acaba d’aterrar, aquestes dues ciutats andaluses enlluernen per la seva bellesa i netedat. Els seus centres històrics, per a les coses bones i per a les dolentes, s’han convertit en autèntics parcs temàtics on turistes procedents de mig món recorren els carrers, monuments, patis de flors i places, independentment de la calor que caigui del cel.

Al costat de carrerons encantadors i jardins cuidadíssims, tavernes de tota la vida es combinen amb restaurants de menjar ràpid i horroroses botigues de souvenirs. Al centre de Sevilla, una de cada dues portes és un hotelet. Tots oferint, m’imagino, molt d’encant. Igual com passa a tantes ciutats espanyoles turístiques, un dels debats de la campanya és què s’ha de fer amb els apartaments turístics. Ningú vol morir d’èxit. Els altres tres temes bàsics: mobilitat ciutadana, accés a la vivenda i impuls econòmic per atraure inversions.

Grans, mitjanes o petites. Un dels grans èxits d’Espanya d’aquests últims 45 anys ha sigut el de les seves ciutats. Amb alts i baixos i alguna excepció puntual, hi ha hagut una constant evolució que ha convertit les nostres poblacions, amb les seves particularitats i idiosincràsies, en llocs molt més habitables en tots els sentits. Comparat amb bona part del nostre entorn europeu més pròxim, una població espanyola mitjana dona unes quantes voltes a qualsevol població semblant a l’altre costat del Pirineu. ¿Perpinyà o Girona? ¿Stuttgart o Saragossa? ¿Lió o València? ¿Bilbao o Manchester? ¿Vigo o Nantes?

Aquest èxit està arrelat en la qualitat de gestió i la personalitat dels alcaldes que han tingut les poblacions espanyoles. També en la continuïtat de la majoria de les polítiques que s’han anat desenvolupant, on no pesen les sigles. Si Abel Caballero, com prediuen les enquestes, va camí d’obtenir dues terceres parts dels vots a Vigo no és per representar el PSOE, en els governs del qual va ser ministre. La gran majoria dels ciutadans que en unes eleccions generals voten fixant-se només en el partit o el líder nacional, en les municipals voten el candidat primer i el seu programa després.

Intentar analitzar els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig en clau política nacional és un error. Una altra història molt diferent és el que pugui passar en les eleccions de les comunitats autònomes, on aquí sí que els partits es juguen la gran carta. Fonamentalment, en dos territoris: Valencia i Aragó. Si el PSOE conserva els dos feus mantenint com a presidents respectius Ximo Puig i Javier Lambán, Pedro Sánchez podrà cantar victòria. Si els perd, serà el preludi del que podria passar en les eleccions generals, previstes per al 10 de desembre.

■

Un dels grans èxits dels últims 45 anys a Espanya ha sigut el desenvolupament i progrés de les seves poblacions amb independència de sigles polítiques

Martí Saballs Pons és director d’informació econòmica de Prensa Ibérica