«Tinc la responsabilitat de ser l’última que queda de la meva petita família»
Filla dels poetes Sylvia Plath i Ted Hughes, ha arrelat a Gal·les després de viure anys a Austràlia. Amb set llibres infantils i vuit col·leccions de poemes escrits, publica ‘George: A Magpie Memoir’ (George: memòria d’una garsa), un dietari en què explica com adoptar una garsa li va canviar la vida.
Ha convertit la seva llar en un aviari d’animals ferits que rescata i cuida: conviu amb 13 mussols, una fura, una serp pitó, dos huskies i cinc xinxilles. El seu pare va morir de càncer el 1998; una dècada després, el seu germà, Nicholas Hughes, es va suïcidar, com abans va fer la seva mare, Sylvia Plath. Sense fills, és l’última que queda de la saga. Frieda Hughes ha posat la seva experiència amb el dol al servei d’altres persones i s’ha format com a terapeuta. Ha exercit d’orientadora en un centre de salut mental i en un institut amb adolescents.
— ¿L’amor a un animal com una garsa et pot canviar la vida com l’amor a una persona?
— Vaig estimar tant el George perquè és interessant, estimo els meus animals, ocells i mussols de manera diferent, a uns els estimo més que altres; igual que amb els éssers humans. Hi ha hagut persones que he estimat més que el George, i altres, menys.
— El George va arribar en un moment en què vostè estava arrelant: havia tornat a la Gran Bretanya, després d’anys a Austràlia, s’havia instal·lat a Gal·les en una casa de camp que creia que ja seria la definitiva. ¿Tot està relacionat?
— Sí, estava arrelant i m’hauria encantat que el George en formés part, però des afortunadament no va ser així. El George em va ensenyar que quan estimem algú, en algun moment l’hauràs de deixar anar. O te n’avorreixes o ells s’avorriran de tu, moriràs tu o moriran ells. Vist en perspectiva, si no s’hagués escapat de casa meva l’hauria hagut de ficar en un aviari, al meu veí li feia molta por, així que va tenir un final feliç.
— També va acollir un corb anomenat Òscar, ¿fins a quin punt la va afectar la seva mort?
— L’Òscar s’estava morint i el vaig tenir a casa 49 dies. Quedava clar que només estaria amb mi un temps curt, però la seva mort va tornar a portar la partida del George i es va vincular amb altres morts, la dels meus pares, el meu germà, de les persones que estimo. És interessant. A vegades plorem desconsoladament per la pèrdua d’un personatge famós que no coneixíem, i la gent pot dir: «¿Per què plores tant?». Simplement va activar alguna cosa.
— Al seu llibre escriu: «El terra que em sostenia semblava en canvi constant, després del suïcidi de la meva mare, Sylvia Plath, l’11 de febrer de 1963, el meu pare, Ted Hughes, va trobar difícil assentar-se». ¿Com la va afectar aquesta manca d’estabilitat mentre creixia?
— Vaig créixer sent bastant resilient. D’una banda, em vaig acostumar a fer una casa ràpidament del no-res, a qualsevol lloc estrany, per sentir-me en pau. De l’altra, anhelava desesperadament quedar-me quieta i sana i estàlvia en un únic lloc. Avui dia tots els fills dels meus amics tenen moltes coses, quan jo era petita no era possible, no paràvem de mudar-nos. Així que vaig desenvolupar la capacitat d’estar sola, tan bon punt començava a fer amics, em treien d’allà de nou. Anhelava arrelar i d’altra banda tenia una gran capacitat d’adaptació, són les dues cares d’una mateixa moneda.
—La capacitat d’adaptació és molt útil en el món actual.
—Vaig tenir un cap que deia: «Frieda, res a la vida és tan constant com el canvi».
— Als 13 anys ja havia passat per 12 escoles diferents. ¿Massa canvis per a una nena?
— Sí, vaig perdre el compte. La part bona va ser que als 11 anys vaig anar a un internat a temps parcial i m’hi vaig quedar fins als 13; després, dels 13 als 18 anys també vaig estar a la mateixa escola i això em va salvar, vaig tenir certa estabilitat.
— ¿Creu que durant aquells primers anys de la seva infància Ted Hughes tenia la urgència de moure’s contínuament per escaparse del seu passat?
— És molt possible. Tothom busca la felicitat i ell mirava de trobar un lloc on ser feliç amb dues criatures petites i això pot ser un gran repte. Però això ho veig ara, llavors em sentia com una espècie de nòmada o desplaçada. Per això quan veig ocells i animals orfes o en dificultats o ferits, hi reconec una ànima bessona i només vull adoptar-los i salvar-los.
— El seu pare, Ted Hughes, va ser jutjat de manera molt dura pel suïcidi de la seva mare. Vostè ha dit que les feministes van cometre un abús i una «manera horrible d’apropiar-se d’una tragèdia familiar». ¿Encara ho pensa?
— Ja no sé què passa allà fora. Si t’he de ser sincera, no llegeixo i no miro segons què. Hi ha coses que no podem canviar, com l’opinió d’altres persones. El meu pare es va esforçar molt per protegir-nos al meu germà i a mi de les coses que es deien, volia que tinguéssim una vida feliç i que no patíssim. Ens va donar llibertat i independència, no ens va carregar amb la seva càrrega. A vegades penso que hauria d’haver compartit les càrregues una mica més, a mesura que vam créixer, però no ho va fer. Per això realment em sento agraïda. A vegades les persones estan més preparades per protegir els membres de la seva família que a si mateixes.
— ¿Com se sent al ser l’última persona que queda de la seva família?
— És aterridor. Sento que tinc la responsabilitat de viure tan bé com pugui dins de les meves possibilitats perquè ells ja no ho poden fer. Tant se val si correm maratons o no, si escrivim best-sellers o no, tot i que estaria bé. Però sí que sento la responsabilitat d’aprofitar al màxim la vida de la manera que estigui al meu abast sense importar si estic trista o deprimida, perquè ells, el meu pare, la meva mare i el meu germà, no poden. La meva manera d’honrar els meus és fer-ho tan bé com puc amb el que soc i amb el que sé. Els meus pares ara serien molt grans, però estaria bé tenir el meu germà. Però he de seguir, pintar tant com pugui, escriure tant com pugui.
— Va odiar el biopic Sylvia,protagonitzat per Gwyneth Paltrow, sobre la seva mare. ¿Per què la va disgustar?
«En els animals orfes hi veig una ànima bessona i només vull adoptar-los»
«A vegades les persones estan més preparades per protegir la família que a si mateixes»
—Hi ha una altra pel·lícula excel·lent sobre ella, un documental, del qual de fet vaig formar part. Però sí, amb Sylvia vaig pensar: «¿Per què volen fer una pel·lícula amb aquest final tan absolutament tràgic?». Li vaig preguntar a un home dels que havien de fer la pel·lícula com se sentiria si els seus pares fossin reinventats, i em va dir que pensava que no importava, si ja eres un adult, però jo continuo sent la seva filla, tant se val quants anys tingui. Em van preguntar si m’agradaria conèixer Gwyneth Paltrow. ¿Com li hauria de dir, mare? La veritat és que no, segur que és encantadora, però en altres circumstàncies. Et torna el suïcidi de la meva mare i no és una cosa feliç.
■