Berger, l’home que va ensenyar a mirar, visita La Virreina
El Centre de la Imatge recull part de l’obra gràfica del crític i narrador marxista que va transformar les estratègies de com analitzar una obra d’art.
Permanent red. Així s’anomena la mostra que La Virreina Centre de la Imatge dedica a John Berger (Londres, 1926 – París, 2017) fins al pròxim 15 d’octubre. Vermell permanent també és el títol d’un dels llibres d’aquest creador britànic de vocació mutant i transversal que es va desplegar com a crític d’art, narrador, novel·lista, dibuixant, guionista de cine, home de teatre, poeta, presentador televisiu i camperol –els seus últims anys– i que va ampliar els estrets límits de totes aquestes disciplines gràcies a una perspectiva ferotgement marxista –un marxisme natural gens dogmàtic– que obligava a tot aquell que el llegia o escoltava a mirar d’una altra manera, desposseint les imatges de totes les capes de prejudicis, moral burgesa i mercantilisme afegides al llarg de la història.
Presentada per dos dels fills de l’autor, Yves i Jacob, la mostra es pot visitar, segons aquest últim, no tant com una galeria tradicional d’art, «sinó com un túnel amb ramificacions que il·lustren els múltiples interessos» de l’autor. A saber, 60 dibuixos, la majoria fets a tinta i collages. Imatges de Jean Mohr, el fotògraf amb qui, i al llarg de 50 anys, Berger va fer algun dels seus treballs crítics més compromesos ideològicament, com Un séptimo hombre, un assaig que documenta l’èxode camperol dels anys 50 a les grans ciutats per reconvertir-se en obrers. Programes televisius mítics com el fonamental Modos de ver. El documental, que recull la intensa conversa entre Susan
Sontag i ell, potser els pensadors més importants sobre les implicacions ètiques i socials de la imatge, a més dels testimonis gràfics dels guions que va escriure per al seu amic Alain Tanner (La salamandra, El centre del món i Jonás, que cumplirá los 25 en el año 2000) en què va entrar en discussió amb algunes de les premisses utòpiques dels 60. «El que més agraeixo a aquesta exposició és que no sigui pretensiosa», afegeix Jacob Berger.
L’art mai va balbotejar
«Molts dels dibuixos presentats aquí no s’han vist mai en un museu», explica Valentín Roma, comissari de la mostra i director del Centre de la Imatge mentre destaca un impactant retrat a tinta que l’autor va fer del seu pare al llit de mort; la sèrie de dibuixos en què interpreta conegudes obres de Caravaggio, Ticià o Velázquez, o els esbossos que va realitzar de memòria immediatament després de ser un dels pocs elegits per veure les pintures rupestres de la cova de Chauvet que molts anys més tard Werner Herzog va immortalitzar al seu documental La cueva de los sueños olvidados
«A Berger el dibuix li servia com una forma de reflexió – explica Roma–, en aquest cas, per afirmar que «l’art no va néixer balbotejant, va néixer perfecte». Per què, entre moltes altres coses, continuo sent marxista és el títol d’un dels manifestos de Berger, que mai va militar al Partit Comunista Britànic, que es poden llegir a la mostra –això del Vermell permanent no és retòric–, així com la interpretació de la famosa foto del cadàver del Che Guevara en què va voler veure una referència clara al Crist jacent de Mantegna.
Un entregat Roma repassa alguns dels highlights de la productiva i conseqüent trajectòria de l’autor. El punt d’inflexió que va suposar per a ell guanyar el premi Booker el 1972, amb la novel·la i anunciar en un incendiari discurs que destinaria
G«Agraeixo que l’exposició no sigui gens pretensiosa», diu un fill de l’escriptor
«A Berger el dibuix li servia com una forma de reflexió, explica el comissari de la mostra
la meitat de la suma del guardó a l’organització dels Panteres Negres britànica, mentre acusava el promotor del premi de ser un dels responsables directes de la pobresa i l’explotació de les illes del Carib, i l’altra meitat a finançar Un séptimo hombre. Tot un caràcter.
Aquell mateix any i malgrat que ja era una presència constant a la televisió pública britànica, Berger havia canviat les regles del joc de la divulgació artística desmuntant les estratègies d’apreciació de l’art. A Modos de ver, un Berger segur de si mateix, atractiu –bé es podia confondre amb un actor–, melena dels 70 i una eloqüència fora de sèrie va llançar una bomba de rellotgeria a la BBC, en tan sols quatre capítols de mitja hora, contra la mirada conservadora i fossilitzada d’aquest estil de documentals. Entre els diferents mecanismes desactivadors, hi ha una de les primeres crítiques a la figura de la dona com a objecte de la «mirada masculina», que tant ha alimentat la crítica d’art feminista. El documental marca un abans i un després. Val la pena visitar La Virreina per veure’l.
■