BARRACA I TANGANA Una inspiració

Un dels sentiments més satisfactoris que els que som persones adultes, madures i raonables podem experimentar és el d’ajudar els altres.

Aquesta generositat s’acaba convertint en el nostre principal objectiu en la societat. Tant és així que de vegades ni ho necessitem planejar. Ens surt natural.

Dijous vaig sortir de casa amb una missió: anar a un acte, saludar la Persona número 1, saludar la Persona número 2, recollir un obsequi i fer-me una foto frontal amb la Persona 1, la Persona 2 i l’Obsequi. Es podria dir que era una missió senzilla, però mai s’ha de subestimar la meva capacitat per complicar les coses.

Quan va arribar el moment de la missió vaig començar bastant bé, la veritat. Vaig saludar la Persona 1, vaig saludar la Persona 2 i vaig recollir l’obsequi amb una maniobra neta, àgil i professional. Només faltava la foto, però llavors se’m va escapar un petit detall. No vaig pensar que som al maig i que totes les coses importants –les eliminatòries de la Champions, les eleccions, Eurovisió, etcètera– es decideixen sempre per petits detalls. Ho diuen els que en saben.

El detall era que l’Obsequi tenia imprès un escut del CD Castelló per una cara, que era la que havia de mostrar a la foto, i jo estava ensenyant l’altra cara, que no valia res, davant la incredulitat general. Per fortuna, la Persona 2, que era l’alcaldessa de Castelló, va estar ràpida i hàbil per tombar l’obsequi amb una continguda condescendència, i una elegància gairebé maternal. Segurament ho va fer pensant ‘ah, periodistes esportius, com em costaran de criar’ i no faltaria a la veritat. Si jo fos ella, de fet, utilitzaria el vídeo de la seqüència en la campanya electoral, amb el lema ‘Amparo Marco, l’alcaldessa que ajuda els que més ho necessiten, fins i tot el pitjor de la societat’.

El més important de tot això és que tots els que van pujar després a recollir el seu obsequi es fixaven a mostrar-lo pel costat correcte, el de l’escut, per a la foto. Era el primer que feien, me’n vaig adonar de seguida i ho vaig contrastar després amb Edu Chova, un d’ells. Vet aquí la meva impecable i innegable tasca social: per tal de no ser com jo, els altres s’esforcen per millorar.

El pitjor per al pitjor

És una cosa que es valora poc: l’exemple del mal. Sovint no t’inspiren tant els bons com els dolents. Quan jugava a futbol, no m’esforçava per ser el millor de l’equip: m’esforçava per no ser el pitjor de l’equip. Arribar a ser el millor m’era igual. El que era fonamental, i un objectiu de veritat realista, era eludir el rol de ser el pitjor de l’equip.

En el futbol professional, el pitjor de l’equip és una d’aquestes etiquetes que s’originen en una dosi de veritat, però s’enquisten després en injustícia general. Al pitjor de l’equip se li retreuen coses que als altres se’ls obvia o perdona. Sovint és igual que ho faci: acapara les crítiques dels aficionats, que li agafen mania i li posen la creu, i és el recurs fàcil per als periodistes.

El pitjor de l’equip serveix per explicar d’una manera senzilla temes complexos. Tots els equips necessiten un valent que assumeixi aquesta càrrega, fins i tot estant mesos sense jugar, i no fa falta que escrigui noms perquè tots en coneixem algun.

La paradoxa és que els millors equips necessiten un pitjor de l’equip. És una figura que té un valor: funciona de refugi per als altres, no es queixa, no es fa gran, no dona problemes i sol ser un bon tio. A veure si tractem millor el pitjor de l’equip.

■