Carme Elias
La memòria és un gran cementiri. Va ser la conclusió de Manuel Ibáñez Escofet. La seva referència periodística en la segona meitat del segle XX va ajudar la societat catalana a no perdre l’esperança. Ell, com molts dels seus col·legues de l’època, va brillar també per la capacitat de connectar referències amb experiències, vincular records amb història, conjugar passat per projectar futur i destil·lar el seu resultat per deixar escrites pàgines imprescindibles per entendre avui una part del context d’ahir. Va aplicar ja en el seu temps el que el filòsof Manuel Cruz ha definit recentment: conèixer és establir relacions. I va associar les seves memòries amb el cementiri.
Abans d’esvanir-se, fins i tot abans d’abandonar-nos lentament per imperatiu biològic, la memòria es pot comportar com un fals amic. Aquell que falla quan el necessites i desapareix quan el busques. El que descobreixes que t’ha oblidat quan reclames la seva ajuda i no acudeix al punt de trobada concertat. És llavors quan aquesta sensació d’inicial desemparament inicia el seu camí cap a un progressiu buit que desdibuixarà els records i els allunyarà en el temps, i acabarà confonent-los primer per apaivagarlos després.
Nova amistat
Quan deixi de ser jo ha volgut titular la seva autobiografia Carme Elias i Boada (Barcelona, 14 de gener de 1951). Al llibre tots els temps del verb s’entremesclen perquè la finalitat de les seves pàgines no és tant deixar constància del que va ser sinó de la complexa nova amistat amb qui conviu. Per això simultanieja les vivències de la noia pudorosa que volia ser actriu i va debutar amb un nu amb l’inalterable suport familiar malgrat pretendre una cosa millor per a ella. El seu pas per l’Institut del Teatre, les hores d’assaig i representació, de cine i preses repetides, d’aplaudiments i incomprensions, premis i silencis, s’alternen amb les percepcions de l’etapa actual i una involuntària experiència personal sabent que la companyia amb qui comparteix existència no era la desitjada.