Córrer és de campions
Reconstrucció del camí emprès pel Barça de Xavi, que va començar a somiar amb el títol de Lliga al novembre, es va treure els complexos al gener i l’ha estat acariciant des del març.
Córrer és de covards, solia dir Carles Rexach per destacar que el Barça de Johan Cruyff utilitzava el talent i no el físic per guanyar. Córrer és de campions ara. La generació que ha tornat a conquerir una Lliga ha fet servir tot el seu esforç a tancar una època negra en el club i no només per l’absència de títols. Potser han faltat gols. Però no ha faltat implicació ni ambició. Al contrari. El subministrament d’actitud ha sigut tan elevat que a l’equip li han sobrat quatre jornades.
Els estudis que fan anar els tècnics detallen que el Barça és l’equip que més quilòmetres ha corregut dels 20 competidors; el que menys és el Reial Madrid i potser aquí arrela la diferència de punts. El Barça és el segon en curses de mitja distància efectuades pels seus jugadors a alta i molt alta intensitat i en esprints.
La dada adquireix rellevància quan es tracta d’un equip la mitjana de possessió de pilota del qual ha sigut del 65%. És a dir, que aquests esforços físics s’han concentrat en el 35% restant i en accions defensives. Allà queda explicat l’increïble rècord de Ter Stegen.
El gran salt de qualitat d’un curs a l’altre arrela en el rendiment defensiu. Era una pretensió deduïble pel perfil dels fitxatges de l’estiu. Van arribar quatre defenses: Koundé, Christensen, Bellerín i Marcos Alonso.
Xavi també sabia que faltaven gols, molts gols. Els diners van arribar per atraure Robert Lewandowski. Raphinha ha aportat el que s’esperava. Dembélé s’ha quedat a mitges, víctima d’una altra lesió, i Ansu Fati i Ferran Torres s’han assecat. Però tots han posat l’espatlla, convençuts, o cansats, de sentir un lema: «Això és el Barça i aquí s’han de guanyar títols». Xavi va traslladar la situació després que Laporta activés el segon cercle virtuós: invertir-ho tot en l’equip perquè l’equip aixequés el club.
Mitja plantilla ha canviat Xavi des de la seva arribada. Quinze jugadors que el van saludar el 9 de novembre del 2021 no han sobreviscut. Els pitjors glops de l’entrenador els ha viscut en la gestió personal. De cara a la gespa, el problema més gran ha residit en la precarietat d’efectius en dues fases molt concretes.
La primera va arribar a l’octubre, quan van coincidir les lesions de Sergi Roberto, Koundé, Araujo i Memphis en l’eliminatòria amb l’Inter: el doble duel per passar amb el Bayern a vuitens. Empat i derrota, amb l’adorn d’una derrota davant el Madrid a la Lliga i una altra amb el Bayern definitiva.
El lema que es repeteix
«Això és el Barça i aquí s’han de guanyar títols», va insistir Xavi, sense perdre la temperància. La preocupació es va tancar al despatx dels tècnics. «És molt dur quan et diuen que no serveixes o no tens personalitat. De vegades no compensa ser entrenador del Barça», va confessar de les males estones viscudes. Que no sempre es van relacionar amb els resultats.
La reacció a la Lliga va ser fulminant i quatre victòries van donar el sorpasso abans del Mundial. Un mes i mig líder es va mantenir el Barça mentre es jugava a Qatar i cinc mesos més ha continuat líder des del formidable triomf de Pamplona (1-2), amb quatre lesionats més un Memphis que no volia jugar abans del Mundial, amb Lewandowski expulsat a la mitja hora i 10 al marcador.
Aquest va ser el primer reforç anímic per aspirar al títol. El segon va arribar a l’Aràbia Saudita, amb el repàs de l’únic rival directe, ja que l’Atlètic estava desnonat, a la Supercopa. «¿Veieu? No estem tan lluny», cridava Xavi per convèncer els seus nois. «Va començar una nova era», va pregonar, convençut, Ronald Araujo.
El tercer xut de moral, definitiu per dissuasori, va ser el triomf de lliga sobre el Madrid que va disparar la diferència fins als 12 punts. El vestidor va començar a acariciar la
«¿Veieu? No estem tan lluny», va dir Xavi a la plantilla després de la repassada del Madrid a la Supercopa de Riad
Lliga. Sense Pedri, que havia firmat quatre triomfs per 1-0 (contra el Celta, el Getafe, el Girona i el Vilareal) ni Dembélé. Les baixes van debilitar (se n’havien anat Piqué, Bellerín i Memphis) la «superplantilla» de Xavi, que ha projectat un esperit familiar per cuidar la convivència.
El canvi de rol, de company a entrenador, convidava a augurar que la relació perdria complicitat si els veterans veien rebaixar el seu estatus. Ter Stegen és l’únic que li ha donat satisfaccions amb el seu irrepetible rendiment.
Piqué se’n va i Alba s’enfada
La complicitat conservada amb Sergio Busquets es va trencar amb Piqué i s’ha fet miques amb Alba. Piqué no va acceptar veure’s relegat. El president de la Kings League el va desafiar que recuperaria la titularitat. En efecte, va ser titular en sis partits absents Koundé, Araujo i Christensen. Va marxar al desembre. Expulsat a Pamplona i retirat del futbol.
Amb Alba la relació ha sigut més dura. Va començar malhumorat a l’intuir el seu fosc avenir. Balde ha sigut l’exponent que el lloc es guanya en els entrenaments mentre Alba s’enfadava al saber que va ser ofert a un altre club l’últim dia de mercat. Tan crispat estava que es va encarar un parell de vegades amb Joan Laporta al Camp Nou. Xavi va elogiar Alba després que marqués el gol de la victòria davant l’Osasuna, seguint la línia dels seus predecessors (Guardiola, Luis Enrique, de vegades Cruyff) d’enaltir sempre en públic els seus.
Ara tocarà una nova remodelació. Xavi és més del Barça que dels seus amics, i haurà de prendre decisions dràstiques per restablir l’exitós estil del Barça que mai va anteposar córrer.
■